punts de vista

Fregall d’espart,
Drap de la pols...:

"Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.

Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.

Surt el guerrer vers el camp de batalla."

-----

El dia 5 de juliol del 1998 vàrem perdre la Maria-Mercè Marçal. Deu anys desprès, uns joves i noies em demanen que els parli dels treballs de cura i reproducció, i la primera cosa que he recordat és la poesia que encapçala aquest escrit: seguint el rastre del plomall, m'han vingut al cap unes divagacions que vaig fer desprès de llegir La condició humana:

Per a la Hanna Arendt, la labor per a la que tant magníficament ens equipa la Maria Mercè Marçal “és l’activitat corresponent al procés biològic del cos humà, i assegura la supervivència individual i la vida de l’espècie”. Per a realitzar-la no calen massa coneixements, i queda pràcticament exclòs el “coneixement” en singular: per a bona part de la seva execució --en sentit estricte-- n’hi ha prou amb les eines que enumera la Marçal, algunes més, i un cert ensinistrament.

En la divisió del treball per gènere les labors les realitzen en gran mesura les dones amb responsabilitats familiars amples. Si a més de l’instint i l’ensinistrament hi afegeixen un cert grau d’intel•ligència que en millora el resultat, no per això solen esperar cap valoració gratificant. La paraula d’agraïment, si es produeix, dependrà més de l’estat anímic de qui la dóna que no del reconeixement del qui rep un do –en forma d’estalvi de treball o de gaudir de més lleure-- senzillament perquè una dona dedica els seus esforços a que els que amb ella conviuen visquin millot. Si partim de la premissa que qualsevol ésser humà adult que no pateixi limitacions hauria d’assumir per sí mateix la realització de les labors necessàries a la seva nutrició, higiene, bona presència, etc., el benefici de gaudir sistemàticament del treball d’una altra persona és un regal continuat –i immerescut— que perpetua una divisió del treball desigual. La distribució gens equitativa d’unes funcions socialment establertes implica un estatus disminuït, ingressos nuls i la pràctica eliminació de la autonomia en base a una vella argumentació que apel•la a la suposada “millor dotació natural”.

El pensament reaccionari insisteix en que aquesta és la divisió de funcions biològicament correcta, i amb la “naturalesa” i fins i tot Déu jugant al seu favor, els fonamentalistes que militen en contra de tots els alliberaments --i per tant també de l’alliberament de la dona-- ja tenen coartada per estendre la divisió de funcions de la llar a tota la societat, a totes les societats, amb variacions molt lleugeres, ja que tradicionalment les diferents activitats que podríem incloure en el gran conjunt de la LABOR ha estat confinat als “no-emancipats” i sobre tot les “no emancipades”.

Aquesta reclusió en el reducte de la labor té conseqüències força més pernicioses del que es pot copsar a primera vista. Perquè, de fet, si a les persones encarregades d’aquestes tasques no els calen a penes coneixements en plural , tampoc cal que accedeixin al món del CONEIXEMENT en singular, i per tant serà més difícil que puguin desenvolupar una consciència del seu propi sotmetiment i elaborin les teories de la seva emancipació. La millor manera de que s’assegurin les tasques repetitives de la labor de forma continuada és aconseguint que les persones encarregades de desenvolupar-les assumeixin que l’emancipació és per als “altres”, un concepte aliè a la seva realitat, o fins i tot, si entren valoracions morals, que l’emancipació és --com exclusiva de gènere-- un estat de pecat. Aquesta ha estat –i encara és-- una constant a la història, malgrat que la labor de qui no pot escollir altra cosa i per a la que cal drap de la pols, escombra i espolsadors és, per sí mateixa, invasora com una cadena perpètua: ocupa tot el temps, o el que és el mateix, tota la vida.