punts de vista

A vegades l’atzar provoca estranys contrapunts. Vaig parlar per primera vegada amb la Margarita Abril a l’enterrament d’una altra dona especialment important per a moltes persones de la meva generació: la Giulia Adinolfi. A la cerimònia hi havia molta gent, però a la sortida vàrem quedar de costat. I un comentari fet de forma casual va servir d’inici per establir complicitats i una amistat que va anar creixent i creixent...

Dels moments passats al costat de la Margarita Abril recordo especialment l’alegria de viure el plaer quotidià de la cuina ben feta. Les converses sobre la millor recepta per a cuinar el porcell, el mestratge que tenia en el punt del gigot i la barreja de mongeta tendra i mongetes seques amb que l’acompanyava, l’enyor d’una “choucroute garnie”, i la lleugeresa del salmó al forn que va ser el darrer plat que vàrem compartir en una taula ben parada, amb tovalles i tovallons de roba blanca amb un punt de midó. La Margarita n’havia fet de cuinar, quan era més jove, un acte ritual d’amor i amistat. Els camarades que arribaven a Paris en temps de clandestinitat rebien a la taula de la Margarita i en Román el suport nutrici i d’afecte d’una truita de patates solidària, o d’un meló francès amb vi de Porto per a ocasions solemnes. I els camarades d’exili compartien també el gustós resultat de les hores invisibles passades als fogons per aconseguir les petites obres mestres de la cuina casolana. En els darrers temps, i quan la cuina era un dels temes que s’encetava, la Margarita parlava sovint d’un viatge a Portugal i com n’havia menjat de bé en una terra que estimava per la revolució dels clavells i que la va acabar d’enamorar pel bacallà a la brasa i pel “bacalhau à Braz”, una meravellosa menja d’elaborada alquímia on la ceba estofada, les patates fregides, el bacallà esqueixat, ous, nata, julivert i olives negres sorprenen el paladar i no s’esborren mai més de la memòria.

Amb el pas de temps cuinar es converteix per a tothom amb una tasca massa feixuga, però la Margarita va mantenir l’escalfor i l’afecte d’aquesta barreja de gastronomia, amistat i política, compartint una taula prop de la mar, o pujant fins el castell d’Hostalric per acompanyar els paisatges de La Selva i el Vallès Oriental amb l’escalivada semi-freda o un plat de terrissa amb canelons gratinats.

La conversa, com no podia ser d’altra manera, acompanyava tant bé com el vi rosat. De fet la Margarita, addicta a l’aigua amb gas, trobava l’espurna picant en el comentari ben o mal intencionat, però era impossible estar al seu costat en silenci. En torn de la taula parlàvem de la situació política, compartíem fil.lies i fòbies, i entràvem en petites i reiterades discussions sobre el paper dels intel•lectuals –per als que la Margarita sentia un càlid respecte que personalment no considero gens fonamentat-- en tant que coincidíem a fons i sense gaire polèmica en el necessari paper del partit i com calia enfortir-lo. La Margarita, però, aconseguia convertir-me en oïdora entregada quan explicava la seva joventut de dona treballadora, el respecte que sentia per l’exemple lluitador del seu pare, l’esperança que en el començament de la seva joventut va viure la República, el desconsol de la guerra i la post-guerra, i la lluita que continuava... Els relats que s’han gravat de manera més forta en la meva memòria són els de la seva entrevista amb la Elionor Roosevelt, la seva vital impossibilitat d’acceptar el tracte que als Estats Units es donava al servei –en especial a una criada negra per la que la Margarita va sentir molt d’afecte —i l’arribada del vaixell de refugiats a terres americanes amb en Roman de passatger i ella d’avaladora dels joves comunistes --en una confusió de Serradells de la que en va resultar un company per a tota la vida.

Voldria dedicar un paràgraf a la parella que formaven aquests dos camarades de partit i de taula, de casa i de vida: La Margarita i el Roman s’entenien amb mitges mirades, arribaven a acords sobre grans temes amb petits comentaris, i deixaven que els desacords es desfessin en els silencis de complicitat d’aquesta manera tan sàvia que només s’aprèn desprès de molts anys de convivència i respecte.

Els records de les hores amb la Margarita van molt més enllà de l’olor del seu perfum (tant francés, Lou Lou de Cacharel, de flors, orient i vainilla) i la calidesa que sabia transmetre amb el seu somriure. Van fins aquell punt del nostre interior, en un lloc indeterminat entre el cor, el cervell i les entranyes, on es forgen les conviccions i els estils de vida. Segurament són paraules plenes d’emoció que potser no lliguen massa en un escrit en el que també es parla de plats de cuina, però és que ni puc ni vull amagar que el meu record de la Margarita, sortosament, té tota aquesta immensa gamma de registres. Poques persones en el món evoquen la lleugeresa de l’aire respirat a prop de la mar i la profunditat de les conviccions que fan transformar el món. És per això que l’agost de fa 3 anys, quan ens va deixar vaig escriure:

“Les revolucions semblen que es fan de sobte, però la veritat és que es teixeixen lentament. La Margarita va dedicar tots els anys de la seva vida, des de la presa de consciència, a la tasca diària de fer i desfer que travessa generacions, pobles i fronteres. Va coincidir amb persones que deixen la seva marca a la història, i la Margarita la va deixar amb elles. Va estar al costat de companyes i companys durant molts anys –en Roman, el més constant, el més estimat—i va tenyir el fil roig d’afecte i de la quotidiana tendresa que ens permet seguir endavant amb la humanitat necessària per un projecte de transformació tan arriscat.

La Margarita era vitalitat generosa que no s’esgotava en sí mateixa i enfortia als companys i companyes, era la lluita per un món millor encarnada en dona, era la sàvia intransigència de qui entén la importància del que està en joc, i era l’entossudiment de conviccions a les que un fort instint de classe i la total absència de frivolitat conferien la duresa del diamant i l’escalfor d’un somriure alegre i confiat de benvinguda.

La Margarita és ara ja una part important d’aquest teixit històric de lluites i revolucions, de pedagogia de canvi i memòria per a que les noves generacions s’incorporin a la dignitat del combat. Tots els grans ideals que han mogut el segle XX –però seguiran plens de vigència el XXI—varen comptar amb la seva entrega incondicional: l’antifeixisme, la República, les llibertats, l’emancipació dels treballadors i de la dona, el comunisme.... No és que triés aquesta manera de viure: és que la solidaritat amb els altres éssers humans no li permetia entendre la vida de cap altra manera.

La Margarita viu en nosaltres. No només en la nostra memòria. També i sobre tot en el nostre compromís. En la necessària radicalitat i intransigència de construir el socialisme sense concessions innecessàries. El seu mestratge seguirà cap a les noves generacions, teixint i desteixint en un treball coral on els nou vinguts podran comptar amb la riquesa de la seva vida per aprendre i anar consolidant els passos endavant. La Margarita, per com es va fondre i confondre amb les conviccions compartides per un món millor i per l’afecte immens que li tenim, seguirà existint en la nostra lluita comuna contra la barbàrie.

No pot ser de cap altra manera. De tot cor, i fins sempre!”