punts de vista

En el post anterior parlava de la necessitat d’ entendre les noves formes de domini per saber-nos reconèixer en la constant de l’explotació i de la desigualtat, i encertar en les formes que ens permetin guanyar cohesió i força, i avançar amb encert. És a dir, fer més amples les avantguardes donant a totes les persones que venen la seva força de treball –ja sigui de predomini manual o intel•lectual, ara ja cada vegada la diferència és menor-- el dret d’emancipar-se col•lectivament i rescatar-se com a classe.
Dels molts comentaris que han fet del post una reflexió viva –i espero que útil-- en surt una necessitat: definir conceptes i límits: no acceptar els conceptes i els valors que cada dia s’utilitzen sense saber a quina matriu ideològica pertanyen. És el que en Toni Barbarà denuncia com “la perversió del llenguatge, l’alienació col•lectiva, l’embrutiment intel•lectual, la mercantilització dels valors, la negació impune de les desigualtats i en definitiva la confirmació que el capitalisme, avui amb rostre de neoliberalisme globalitzador, manté i referma el seu caràcter depredador e inhumà i com la seva gran i única preocupació- ocupació és com aprofitar la pròpia crisi per tal d’augmentar beneficis i acumular més guanys i en menys temps.” Amb el Toni hem estat d’acord moltes vegades que les esquerres –quan anteposen la GESTIÓ a la POLITICA –contribueixen sense excuses a aquesta cerimònia de confusió.

Cap dels comentaris és tebi, i molts coincideixen en la necessitat d’alliberar-nos del dogma. D’acord amb el Gos Feral, estem descobrint que som molts els que “entenem el marxisme com un mètode, no com una creença”. Aquest és un dels motius pels que l’Antoine denuncia l’endarreriment de suposades “avantguardes” a la naftalina, i Antoni Puig Solé reivindica amb orgull la pràctica de la dialèctica. El company Sancho insisteix, “necessitem allunyar-nos de dogmes i de frases fetes. L'important no és allò que va dir Marx literalment, sinó el que Marx diria ara amb les mateixes eines, amb el mateix sentit crític però enfrontat a les noves (i més complexes i perverses) realitats.” Totalment d’acord: aquesta és la feina que hem de fer. . Sols d’aquesta manera es podrà parlar de processos de transformació social, en els que les persones, com ens recorda l’Antoni-Ítalo intenten afirmar-se de forma col•lectiva. I s’arrisca més en afegir que “Potser, arrel de les profundes transformacions socials de finals del XX, hem reflexionat massa al voltant de qui és el subjecte revolucionari, quan aquesta és la resposta última, és a dir, el subjecte revolucionari és el qui realitza la revolució.”
Recomano llegir les valoracions econòmiques de l’Antoni-Italo, l’Antoni Puig Solé i en Carles Acózar. Amb en Carles coincideixo –no pot ser d’altra manera-- en reconèixer el valor dels autors que cita, encara que desconfio de l’existència –ni que sigui a la teoria—d’un “model” comunista. Cada revolució crea el seu propi model... més ben dit, els homes i les dones que han fet totes i cadascuna de les revolucions, l’han fet a mida de les seves forces i necessitats, i ha estat el resultat d’un procés llarg en el que ha estat protagonista la correlació de forces, la lluita de classes en sentit molt ample, i la capacitat de guanyar per al canvi real un bloc social potent .

Per això val la pena insistir en sumar i no restar, en denunciar el poder de reacció del patriarcat i els fonamentalismes religiosos, i en unir lluites civilitzadores amb lluites econòmiques i socials. D’això en sap força el feminisme, i la Rosa Bofill, des d’una visió de gènere i classe, detalla en el seu comentari les condicions de precarietat de les dones, afirmant que “ara cal que assumim el paper que ens pertoca a l’avantguarda de les lluites contra la crisi”. I una altra amiga i germana, la Montserrat Domingo, desitja encert en l'estratègia a seguir “i les tàctiques organitzatives i de vida quotidiana, perquè la desesperança no es mengi la gent i la reclogui al seu forat.”

L’Asun i en Joaquim toquen un tema sobre el que cal reflexionar, i amb urgència ja que es una qüestió en la que les esquerres, ens diuen, “semblen acumular el màxim de desconcerts, errors i concessions: la construcció de la Unió Europea.” Val la pena repassar les preguntes que es fan, i que els porten a dubtar de si podem encara parlar “d’una construcció europea “social” com objectiu. Les polítiques europees han estat històricament un obstacle per al manteniment de les conquestes socials. Actualment (65hores, Directiva de la vergonya, etc.) s’orienten directament a desmantellar els drets i conquestes socials. No es tracta de que no existeixi una Europa social sinó que estem davant el desenvolupament d’una Europa antisocial.” La qüestió és urgent, fins i tot perquè no podem cometre l’equivocació de participar en una campanya electoral a les properes europees i aconseguir eurodiputats per a grups al marge del dels comunistes europeus i les esquerres nòrdiques. I crec que això no es contradiu amb el que proposa el company Toni Salado, per a qui és rellevant “no només la identificació de les classes populars que han de ser avantguarda nacional en els seus països, sinó també la configuració de noves solidaritats internacionals que superin els vells esquemes frentistes derivats de la guerra freda.” Estic d’acord amb l’observació de que “ens queda molt camí per recórrer en la creació d'un moviment polític i social europeu que posi fre a l'avenç de la dreta.”

En Sandro també veu aquesta necessitat, tot i aprofundint en les dificultats de l’anàlisi. I coincideixo amb ell en que mai més hauríem de tornar a caure en “identificacions acrítiques” , ni anar “a la recerca de models exportables”. D’acord, Sandro, aquest és el repte. Hem d’escoltar, aprendre, ser solidaris... sense donar lliçons ni copiar receptes. Un exemple, ara que acabes d’arribar de la festa de l’Avante. El 1974, quan es va produir la Revolució dels Clavells, estava escrita una tesi doctoral d’Alvaro Cunhal sobre la Reforma Agrària. La pagesia i jornalers de l’Alentejo i el Ribatejo no se l’havien llegida, però varen fer la “seva” Reforma Agrària en poques hores... I Alvaro Cunhal va tenir la saviesa de guardar la seva tesi i posar-se a defensar la magnífica realitat.... Se’n pot aprendre molt encara de qui i com es va fer a Portugal, l’any 74, la darrera de les revolucions a Europa... Els capitans d’Abril, decapitant una dictadura militar, les comissions de veïns i veïnes, vigilant nit i dia la revolució, el camperolat alentejà i ribetejà fent la Reforma Agrària, i la Intersindical portuguesa –on pertanyen els treballadors i treballadores de les empreses portugueses amb consciència de classe-- donant suport a les nacionalitzacions i construint una via pròpia de Portugal cap al socialisme fins la traïció del Partit Socialista Portuguès i el triomf de la llarga mà de la CIA per a fer tornar les velles oligarquies i monopolis ... Comptava a favor de la reacció la desunió de les esquerres (que tot s’ha de dir) forjada en anticomunismes viscerals i protagonismes absurds, força convenients per al vell ordre... El programa del Movimento das Forças Armadas de Portugal tenia sols 10 punts, i poca cosa va sortir més enllà de la manera exacta que estava planificada: la revolució dels primers anys era sàvia per escoltar, rectificar, adaptar-se i avançar des de l’emissió del “Grândola Vila Morena” que va donar el senyal de sortida.... De la revolució portuguesa encara en queda molt.... No hem après res? El Gos Feral també ens diu que l’ esquerra revolucionària, en els darrers 100 anys, ha viscut un grapat d'experiències exitoses i fracassades de les que ens cal aprendre molt, però el que considera “fonamental rescatar de totes elles, és tot el que té a veure amb l'estratègia política, amb la creació d'un contra-poder, amb la construcció d'una nova societat fonamentada en la raó...” perquè també té raó Sancho en dir-nos que “aquesta crisi demostra propera i científicament que el capitalisme NO FUNCIONA i cal que molta gent enganyada i tota l'humanitat despertem d'aquest malson.”

Com fer-ho? Què fer? Qué fa falta? Antoni Puig Solé no sembla massa optimista: “la organització d’aquesta “avantguarda” no és un problema menor donat que les estructures que ara tenim estant obsoletes.” Puc estar d’acord, amic Antoni. Però aleshores el nostre deure és fer els canvis que calguin perquè les mateixes esquerres no caiguem en el delicte de perpetuar –per covardia o per omissió-- un sistema injust.

Deixo la darrera paraula al Quim, en un exercici de circularitat en el que personalment –i gràcies als vostres comentaris-- he après moltes coses. En Quim ens diu: “Necessitem actualitzar el nostre pensament col•lectiu i posar-nos al dia per mossegar i fer mal on cal. I ho hem de fer d'una manera col•lectiva i prou àmplia. Hem d'utilitzar tots els mitjans al nostre abast, blocs, l'AVANT, L'ESPURNA, la Fundació Pere Ardiaca i altres amigues, i les Jornades i Seminaris que calguin.”
Estic d’acord, Quim, en tots els instruments que menciones, i en algun més. En la Diada Nacional de Catalunya, pot ser oportú dir que ens cal –de manera efectiva, gens cruenta i amb la majoria de les dones i homes que pateixen aquest sistema i aquesta crisi-- “esmolar ben bé les eines....”