Editorial de l’Avant del mes de juny

El president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, està preparant un decret per a la reforma laboral davant l’evidència que patronal i sindicats no troben port adequat per atracar junts. Pel que es coneix a l’hora de tancar aquest número de l’Avant, sembla que el president del Govern tirarà pel carrer del mig en una desesperada operació salomònica per acontentar tiris i troians. Una missió impossible: la patronal no està per la labor de cedir ni un mil·límetre en les seves pretensions i els sindicats saben que si permeten que retrocedeixin els drets dels treballadors s’enfonsen en la més absoluta misèria. En Zapatero té pressa perquè els organismes internacionals (FMI, BCE, Comissió Europea, és a dir la dreta pura i dura de la globalització de la pobresa i la concentració de la riquesa) que dicten la política econòmica d’Espanya des de fa setmanes, i els anomenats mercats, és a dir l’especulació financera, estan reclamant aquesta reforma i apressant al Govern espanyol a què doni un pas endavant d’una vegada per totes. El cap de l’Executiu s’ha ofert sen-se resistència a l’abraçada de l’ós.

Evidentment, el Fons Monetari Internacional, que en les seves intervencions a països del Tercer Món sempre ha errat, conscientment, la recepta (que ho preguntin als argentins, als mexicans, i a gairebé tots els països africans les poblacions dels quals es moren literalment de fam gràcies al règim de monocultius que interessen l’Occident imperialista imposats pel Fons a canvi de préstecs per a què s’enriquissin els seus dictadors de torn), s’ha sortit amb la seva, apuntalat per la Comissió Europea, el president de la qual, el portuguès Joao Barroso, és el més ferm paladí europeu del neoliberalisme més salvatge, i el Banc Central Europeu, el seu màxim responsable, el francès Jean-Claude Trichet, atribueix la crisi a la voluntat de Déu. A aquestes mans s’ha lliurat de ple en Rodríguez Zapatero. Probablement li costi el càrrec i qui sap si també la seva carrera política.

I això és precisament el que està buscant en Mariano Rajoy, el líder de l’oposició, a qui li ha donat un atac d’esquizofrènia (ja se sap: desdoblament de personalitat). Un tipus de dretes – això de centredreta no és més que un eufemisme -, que ha anat criticant des de fa dos anys en Zapatero per no prendre les mesures que ell considera necessàries; que ha rebutjat qualsevol tipus de proposat d’acord; que ha posat al Govern els pals a les rodes que li ha vingut de gust, que frena la recuperació econòmica en una ostentació de cinisme increïble; aquest tipus, però, ha donat ara un triple salt mortal sense xarxa col·locant la màscara del progre que defensa els interessos dels més necessitats, jubilats i pensionistes sobretot, que es veuran afectats amb la congelació de les pensions si prospera el Pla d’Austeritat aprovat per un pèl (un vot) al Congrés dels Diputats.

En Rajoy, filant encara més prim, provocarà que el Congrés, d’aquí a uns dies, anul·li aquesta congelació, amb el que busca rosegar en Zapatero fins als ossos i, al mateix temps, emportar-se un bona queixalada del vot de ni més ni menys que sis milions de pensionistes. I tenint en compte l’ajustat de l’aprovació del pla, si el propòsit del líder de l’oposició arriba al Congrés és més que probable que triomfi la proposta, de manera que el projecte d’en Zapatero quedarà retallat. Qui, excepte els diputats socialistes, votarà en contra que s’anul·li la congelació de les pensions? En aquesta ocasió, CiU no s’abstindrà i votarà contra el Govern si el seu portaveu, Josep Antoni Duran i Lleida, és conseqüent amb les seves últimes declaracions, en què manifestava que les pensions no havien de congelar-se.

Així, en Zapatero es trobaria en la més absoluta soledat i l’aprovació dels pressupostos per al 2010 se li posaria molt més difícil. No sembla que el president del Govern hagi fet senyals de tirar la tovallola, però tenint en compte que encara queden dos anys de legislatura, aquests anys se li faran segles. No obstant això, el líder socialista, que no n’encerta ni una des de fa mesos, segueix confiant en el seu carisma i en la seva sort, tot i que tot anuncia un patacada electoral molt lluny d’aquella “dolça derrota” de l’Alfonso Guerra en els comicis legislatius del 1996.

Aquí hi ha la incògnita: Aguantarà en Zapatero fins al final de la legislatura per intentar canviar la sort de la crisi i donar-li un tomb a les enquestes? O, en vista de la solitud en què es troba, avançarà les eleccions sabent que donarà pas a en Rajoy? L’enigma és interessant. L’únic segur és que en Zapatero aguantarà fins que s’acabi la presidència europea, que ha estat un desastre. Però des de l’Executiu s’han sentit veus en el sentit que aquest Govern té corda almenys per 90 dies més. Quin significat se li pot donar a aquest termini tan concret, que coincideix amb la fi de les vacances d’estiu i el començament del nou curs parlamentari, quan s’ha de presentar el nou pressupost?

Probablement, aquesta críptica declaració formi part dels reiterats missatges contradictoris que ha llançat darrerament el Govern. Però també pot ser un toc d’atenció per a un possible avançament electoral, que significaria, si no hi ha un atac de desmemòria col·lectiva de l’electorat sobre els esdeveniments més recents, la defenestració del PSOE i, probablement, el seu inici d’una llarga travessia del desert. Els analistes del PP deuen estar en aquests moments desxifrant el missatge amb els més moderns mètodes d’anàlisi de missatges cifrats. I si arriben a la conclusió que s’acosten eleccions (cosa que li exigeixen cada dia a Zapatero, però amb la boca petita), pot ser que en Rajoy es colgui sota terra per protegir-se del que li pot caure al damunt: la solució de la crisi quedaria a les seves mans, després d’haver frustrat el bloqueig de les pensions, una cosa tan del gust de l’FMI, de la Comissió Europea, del BCE i de la seva amiga Angela Merkel. Un tipus de dretes governant amb polítiques d’esquerra! Seria digne de veure. I si no ens hi juguéssim tant, valdria la pena aconsellar a en Zapatero que convoqui eleccions i deixi en Rajoy… amb la patata calenta de la crisi ballant de la mà esquerra a la mà dreta i de la dreta a l’esquerra. A veure amb quina mà se la menja.

Sobre el tema, veure també: “Preguntas y respuestas sobre la reforma laboral”