On Clinton va fracassar, Obama porta camí d'aconseguir-ho.  Per 220 vots a 215 el Congrès dels Estats Units ha aprovat el programa de salut impulsat pel President Obama que representa un cost de 1,1 bilions de dòlars en 10 anys.

“Aquest és el moment de revolucionar l'atenció de la salut en aquest país" ha declarat George Miller, representant demòcrata per California i un dels principals arquitectes de la Llei. Tanmateix, els demòcrates han hagut de fer concessions molt importants en la cobertura dels avortaments, acceptant que sols es contemplès la seva inclusió en casos de violació i poques excepcions més.

Ara la batalla passa al Senat, on el text de la Llei encara pot sufrir noves modificacions, en un sentit o en un altre, però avui es celebrava, desprès de la votació,  que la nova mesura que es pagarà amb noves taxes i retalls en el programa existent de  Medicare — suposa que el sistema de salut.  mitjançant aquest programa d'assegurança del  govern --arriba finalment als 36 milions de persones que fins ara no tenien cap mena d'assegurança . Al mateix temps, s'acaba amb pràctiques actuals de les companyies privades d'assegurances de no cobrir "condicions pre-existents" o deixar a les persones sense cobertura quan es posen malaltes.

Sols un republicà, el representant  Anh Cao, de Louisiana, ha votat a favor, en tant que 39 demòcrates han votat en contra.  A la Càmara, la majoria demòcrata ha començat a celebrar i vitorejar el resultat --en tant els republicans seien en silenci--quan en el tauler electrònic s'ha vist el vot favorable número 218, que era decissiu per a la victòria de la Llei.

“Hem fet el que haviem promès al poble americà que faríem” ha dit el líder de la majoria,   Steny H. Hoyer de Maryland, encara que reconeix que queda molta feina per fer. I molts representants pensen que no hauria estat possible aquest resultat si Obama no s'haguès anat en persona  al  Capitoli per demanar als polítics que  “responguessin a la crida de la història” i donessin el seu suport a la Llei.

John Dingell, Demòcrata de Michigan i el més antic de la Càmara, ha recordat que va ser l'any 1935 quan es va aprovar la Llei de la Seguretat Social ”.  I han estat molts els representants del Partit Demòcrata que han reconegut el gran paper jugat per la Presidenta de la Càmara,  Nancy Pelosi  en aconseguir una victòria que ha estat fins i tot més dura del que havien cregut, en especial pel que fa a les concessions que s'han vist obligats a fer davant els anti-avortistes per aconseguir el seu vot favorable a la Llei a costa de limitar la cobertura de l'avortament.

Com sempre --i és una llàstima-- som les dones, les nostres necessitats i els serveis de salut que necessitem, la primera moneda de canvi.

-----

Més entrades relacionades de manera directe amb el tema:

Barack Obama defiende ante el Congreso el plan de salud (I), (II) i (i III)

Gairebé perfecte, Sr. President

Comments

por Ellen Hobson Brown

La tasa Tobin cada vez más necesaria

El hecho de que las operaciones especulativas sigan libres de impuestos ha hecho que se plantee de nuevo la manera cómo los contribuyentes pueden recuperar, de una manera ordenada, parte del dinero del rescate. La idea de gravar las operaciones especulativas fue propuesta originalmente por el economista laureado con el Premio Nobel James Tobin en la década de 1970, pero en aquellos momentos, el impuesto suponía unos problemas de contabilidad que lo hacían inaplicable. Hoy, sin embargo, la tecnología moderna ha superado el reto planteado por el Premio Nobel, y las propuestas de implantación de una "tasa Tobin" están cobrando aceptación y oportunidad. Los tipos que se barajan, hasta ahora, son muy modestos, ya que oscilan entre el 0.005% hasta el 1% del importe de la operación, mucho menos de lo que tenemos que pagar por un par de zapatos. Los inversores corrientes, que operan sólo ocasionalmente, apenas notarían el pago de la tasa. Sin embargo, se reduciría considerablemente la alta velocidad de las operaciones especulativas orientadas a manipular los mercados para el beneficio privado, al tiempo que podría disuadir completamente a los que operan en el corto plazo, ya que este tipo de operaciones suelen hacerse con márgenes muy pequeños.

En los últimos meses han vuelto a surgir con fuerza diversas propuestas para la implantación de la tasa Tobin. Incluso el Presidente Obama dio su apoyo de forma indirecta en una conferencia de prensa el pasado 22 de julio, cuando recomendó que el Gobierno considere nuevas tasas sobre las empresas financieras que realizan "transacciones fuera de lo normal". Los líderes de Francia, Alemania, y la Comisión Europea aprobaron que en la agenda de la reunión del G20 en Pittsburgh figurara la propuesta de creación de un impuesto a la especulación. Brasil ha creado lo que puede ser el primer impuesto Tobin sobre los flujos de inversión extranjera. Peter DeFazio propuso el pasado mes de febrero en la Cámara de Representantes de los Estados Unidos un proyecto de ley que gravara la especulación a corto plazo en determinados valores, llamado "Let Wall Street Pay for Wall Street's Bailout Act of 2009". Y el pasado mes de octubre el Comité de Servicios Financieros aprobó un proyecto de ley para regular las diferentes operaciones de derivados.

Los derivados son esencialmente apuestas que se hacen sobre si el valor de las divisas, las materias primas, las acciones, los bonos del gobierno o prácticamente cualquier otro producto subirá o bajará. Las operaciones “de apuesta” en derivados pueden modificar substancialmente el tamaño global del mercado y alcanzar los 40 billones de dólares en un solo día. El poder desestabilizador de esta especulación a corto plazo - y lo lucrativo que podría ser un impuesto sobre la misma – se pone de manifiesto al conocer el alucinante tamaño de ese mercado: 743 billones de dólares a nivel mundial en 2008. Los partidarios del desarrollo internacional han sugerido que una mera tasa del 0,005% podría recaudar entre 30.000 millones y 60,000 millones de dólares al año, es decir, una cantidad suficiente para que los países del G7 pudieran duplicar la ayuda internacional.

Pero más que un sistema de recaudación, el impuesto podría ser un instrumento eficaz para frenar las nocivas prácticas de especulación. En base a la opinión de diversos economistas galardonados con el Premio Nobel, un mercado especulativo reducido favorecería la creación de un sistema financiero más fuerte, y contribuiría a evitar que en el futuro siguieran siendo necesarias las “operaciones de rescate”. Pero si el impuesto es demasiado pequeño, podría no tener el efecto deseado sobre la especulación. Una tasa mayor, de un 1% como propuso inicialmente James Tobin, parece ser la que algunos economistas consideran más adecuada. Y los ingresos que supondría y que tanto necesitan los EE.UU. podrían dividirse entre los gobiernos federal y estatales.

Los que se oponen a la tasa Tobin, liderados por el sector financiero, argumentan que destruiría empleos en la banca, reduciría la liquidez, y propiciaría que los negocios se refugiaran en paraísos fiscales. Los partidarios responden que los beneficios de la tasa Tobin podrían utilizarse para crear nuevos puestos de trabajo, y que un impuesto tan reducido apenas afectaría a los flujos de efectivo - aunque ciertamente contribuiría a disminuir el mercado especulativo. Y los que suelen especular en operaciones de cobertura aseguran que se ha podido "estabilizar" el sistema al permitir que los inversores cubran su riesgo… aunque la reciente crisis financiera ha puesto de manifiesto el poco fundamento de esta defensa.

Los funcionarios del Fondo Monetario Internacional insisten en que la aplicación de la tasa Tobin es logísticamente imposible. Pero Joseph Stiglitz, premio Nobel de Economía y ex líder del Banco Mundial, no está de acuerdo. En Estambul a principios de octubre, dijo que la tasa Tobin no sólo era necesaria, sino que, gracias a la tecnología moderna, sería más fácil de aplicar que nunca. "El sector financiero contaminó la economía mundial, con activos tóxicos", dijo, "y ahora deben limpiarlo."
Mientras que las reinas del bienestar de Wall Street han estado ocupadas cobrando las generosas aportaciones del gobierno, los 50 Estados que forman los Estados Unidos han sido abandonados a su suerte. En 48 han tenido que hacer frente a crisis presupuestarias en el último año, y se han visto obligados a recortar partidas para bibliotecas, escuelas, y policía. Y a pesar de los recortes, han tenido que aumentar los impuestos sobre la renta y el consumo. Sin embargo, desde hace mucho tiempo debería haberse creado una tasa sobre los productos financieros responsables de precipitar la actual crisis económica.

-------
Ellen Hodgson Brown JD ha desarrolado la mayoría de sus investigaciones como abogada en litigios civiles en Los Ángeles. En Web of Debt, su último libro, analiza la Reserva Federal y “el trust del dinero”, y explica cómo se ha formado este cártel privado para manipular dinero ajeno, y cómo la gente puede recuperarlo. Sus libros anteriores se centraron en el cártel farmacéutico.
Sus páginas web son www.webofdebt.com y www.ellenbrown.com

Comments

De Main Street a Wall Street: ¿Por qué necesitamos un "impuesto Tobin"?

(Foto Ilustración: Troy Page, Truthout, adaptado de: FrancyFoto, Drifty, ZeroOne / flickr),

"Wall Street tiene el país. Ya no es un gobierno del pueblo, por el pueblo y para el pueblo, sino un gobierno de Wall Street, por Wall Street, y para Wall Street. Nuestras leyes son el resultado de un sistema que viste con traje a los bribones con harapos a la gente honesta. "

(1890)  Discurso de la líder populista Mary Ellen Lease, que se cree inspiró el personaje de Dorothy en El Mago de Oz.

Considere estos hechos:

* El Bank for International Settlements estima que en 2008, el comercio anual de derivados ascendió a 743 billones de dólares a nivel mundial - más de diez veces el producto interno bruto de todas las naciones del mundo en conjunto.
* Sólo cinco bancos super-ricos de Wall Street controlan el 97% del mercado de derivados de EE.UU.: JPMorgan Chase & Co., Goldman Sachs Group Inc., Bank of America Corp., Citigroup Inc. y Wells Fargo & Co.
* Los operadores de Wall Street compiten para diseñar programas de ordenador que puede hacer operaciones en microsegundos, lo que permite a los inversionistas corrientes pulsar el botón de "compra" y manipular los mercados en su propio beneficio.
* Goldman Sachs, el líder indiscutible en este juego, supo en el mes de setiembre que estaba en descubierto por valor de 167 mil millones de dólares. En el mismo mes, las finanzas nacionales informaron que los gobiernos estatales tendrían un déficit presupuestario agregado para el año fiscal del 2010 de 68 millones de dólares - casi la misma cantidad.
* En 2008, Goldman Sachs pagó un insignificante 1% en impuestos sobre la renta - menos que los empleados de los almacenes Walmart.

Los banqueros de Wall Street han sido llamados “las reinas de bienestar" de nuestros días: se alimentan del pesebre público al ritmo de billones de dólares. Se adueñan del dinero de los contribuyentes y no devuelven nada. Estos bancos fueron rescatados para que pudieran hacer préstamos, tomar depósitos, y mantener nuestro dinero seguro. Pero mientras que eso es lo que se supone que deberían hacer esos bancos, el dinero que hoy corre por Wall Street procede de la especulación a corto plazo de las transacciones de divisas, materias primas, acciones, y derivados de los bancos.

Se ha criticado a los que operan en Wall Street por beneficiarse de la "especulación" o de los "juegos de casino", pero la crítica se queda muy corta. Con programas de ordenador de alta velocidad, genios matemáticos, y contribuyentes que les sacan de apuros cuando se produce un cortocircuito en todo el proceso, no corren ningún riesgo. Su apuesta es segura, mientras que el resto de nosotros jugamos al azar, asumimos riesgos reales para conseguir algún beneficio que seguramente no será gran cosa. Por el contrario, sus beneficios proceden directamente de nuestros bolsillos y de nuestros impuestos.

Mientras tanto, el impuesto que deben pagar todas estas operaciones especulativas es cero. Los jugadores de Wall Street comercian con el único producto que queda en el planeta que no está sujeto a ningún impuesto. Los padres y madres de California pagan ahora un 9% en las mochilas escolares y en zapatos para sus hijos, y las ganancias de las carreras o procedentes de otras apuestas se gravan hasta un 25%. Sin embargo, las transacciones "de los productos financieros de Wall Street " no pagan ni un céntimo.

Tenemos que conseguir que nos devuelvan algún dinero de nuestros impuestos, y podemos conseguirlo. Pero primero, demos una mirada más atenta a las cuestionables prácticas de Wall Street ....

¿Por qué siempre gana Goldman?

En medio de la peor recesión desde la Gran Depresión, Goldman Sachs está teniendo un año sobresaliente. De acuerdo con un artículo publicado el pasado 16 de octubre por Colin Barr en CNNMoney.com:

"Mientras que Goldman superó la cifra de 3 billones de dólares en beneficios en el tercer trimestre, la economía perdió 768.000 puestos de trabajo, y las ejecuciones hipotecarias establecieron un nuevo récord. Más de un millón de estadounidenses se han declarado en quiebra este año, según el American Bankruptcy Institute."

Barr escribe que "el alucinante beneficio de Goldman" se debe a que los beneficios de sus operaciones se cuadruplicaron en el último año."

El motivo por el que Goldman siempre gana se hizo evidente el verano pasado en un incidente revelador, cuando el banco demandó a un ex-programador de Goldman por robo de su software operativo. Bloomberg explicó que el Ayudante del Fiscal Joseph Facciponti había dicho en relación con este caso:

"El banco ha planteado la posibilidad de que existe el peligro de que alguien que sepa utilizar este programa puede manipular los mercados de manera desleal". La consecuencia obvia es que Goldman tiene un programa que le permite manipular los mercados de forma ilícita. Y Bloomberg siguió informando:

"El código propiedad de la empresa le permite hacer 'operaciones sofisticadas, a alta velocidad y con un gran volumen de transacciones en diferentes mercados de acciones y productos”. Y cada una de estas operaciones generan "muchos millones de dólares cada año".

Estos “muchos” millones de dólares provienen de inversores comunes, que caen rendidos ante los sofisticados programas informáticos. En reflexiones de un bloguero:

"¿Por qué tenemos un sistema financiero? Quiero decir, gran parte de su actividad se parece mucho al juego, y el juego no es precisamente un trabajo constructivo. De hecho, mucha gente diría que se trata de un juego destructivo, por lo que generalmente este tipo de juegos son ilegales...

"Lo que hace de manera perversa Goldman Sachs y compañía es ofrecer grandes ingresos a lo mejor y más brillante de nuestra sociedad a cambio de que dediquen su vida a algo no productivo. Me gustaría que nuestros genios demostraran teoremas, curaran el cáncer y desarrollaran reactores de fusión, y no se dedicaran al diseño de algoritmos que permiten cambiar de manos miles de millones de acciones en microsegundos. "

El juego es una adicción, y los adictos necesitan ayuda. Un impuesto sobre las operaciones que realizan en un microsegundo los jugadores de Wall Street podría devolverles la sobriedad y llevarlos de nuevo al trabajo productivo. Con ello, Wall Street pasaría de ser un casino sin control a un lugar donde los inversionistas pudieran utilizar su capital para el desarrollo de productos útiles.

(...)

Comments

Ahir Dempeus per la salut pública va reproduir un article de El periodico,  un diari amatent com mai a atendre les indicacions de la senyora Geli. Difícilment trobarem a Catalunya cap publicació més sol.lícit amb aquesta Conselleria, sobre tot quan es tracta de llençar globus-sonda...  i "a veure què passa" o bé de justificar les polítiques errònies de la conselleria davant la crisi i el trate tantes vegades injust i indigne que reben les persones que pateixen malalties "molestes" per a la Conselleria.

Opinaré sobre l'Informe Vilardell 2 quan es presenti, però mentrestant vull deixar constància de que, en la meva opinió, ni aquest és el camí, ni tampoc ajuda en rès  la publicació extemporània de notícies amenaçant de que ve el llop. No reproduïré aquí tota l'entrada de Dempeus (es pot llegir clickant aquí), però sí la presentació, perquè crec que segueix sent l'hora de dir les coses pel seu nom. Perquè mentre el personal sanitari veu retallades i cada vegada més en precari les seves condicions de vida i de treball, perquè mentre les llistes d'espera no baixen, mentre continuen externalitzacions i privatitzacions encobertes, i mentre la Consellera no compleix la Resolució 203/VIII, aprovada per unanimitat pel Parlament de Catalunya i que ajudaria a millorar les condicions de vida de moles persones malaltes de Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica, hi ha gent a la Conselleria que s'entesta en trobar (?) solucions pel camí més equivocat possible... simplement perquè no vol veure ni la veritat, ni les necessitats reals de les persones a una millor atenció sanitària.

"N'hi ha que no n'aprenen ni n'aprendran mai. I tornen amb les seves dèries --segurament interessades i pressumptament ben pagades-- a reeditar les polítiques que MAI haurien de fer-se en temps de crisi, i MAI ni tan sols haurien de passar pel cap si es volen servir i enfortir els drets de ciutadania i no els privilegis dels poderosos. Ara des de la conselleria de Salut, tornen a amenaçar amb l'Informe Vilardell i llencen globus-sonda per veure quines reaccions desperta.... com si no fos ben sabut --per part fins i tot d el'OMS i el Tribunal de Cuentas-- que si cal gestionar millor el sector de la salut el primer que s'ha de fer és privatitzar i externalitzar menys i vigilar millor... I no ajuntar precisament la guineu amb les gallines!

I una pregunta per ajudar a estalviar: Algú podria dir quan han costat --i segueixen costant-- les diverses reedicions de l'Informe Vilardell? Perquè aquesta despesa --com la de tans altres Informes encarregats per la Conselleria-- és perfectament i totalment prescindible!"

Altres artícles relacionats:

Salut en temps de crisi: un repte difícil per a la majoria, i una oportunitat pels poderosos.

Clara Valverde: sobre l'informe Vilardell

El grup Vilardell torna a la càrrega… del fiasco financer a l’amenaça contra els més febles

Comments

Gaspar Llamazares, diputat d´IU i Jordi Miralles, diputat al Parlament de Catalunya i coordinador d'EUiA, en un acte de la formació catalana a L´Hospitalet, ´Crisi? Respostes des de l´esquerra´, amb Ramón Górriz, secretari confederal d´Acció Sindical de CCOO, Alfonso Salmerón, coordinador local d´EUiA i regidor, i Núria Lozano, responsable de Món del Treball d'EUiA.

Gaspar Lllamazares i Jordi Miralles varen oferir una roda de premsa prèvia a l´acte en la que el diputat d´IU,  va declarar  que el Govern espanyol i el president Zapatero “han desaprofitat l´oportunitat de donar una sortida d´esquerres a la crisi, desbordats per la situació, han estat incapaços d´unir al conjunt de l´esquerra i els treballadors front la crisi”. Segons Llamazares la mostra en són els pressupostos generals “injustos” doncs “l´esforç front la crisi no el fa qui més té”.

El diputat d´Izquierda Unida també considera “insuficients” aquests pressupostos, perquè no impulsen les polítiques socials i retallen la despesa pública “donant un missatge conservador a la UE”. Llamazares ha reiterat que aquesta és una oportunitat perduda, doncs “els pressupostos podrien encara ser justos i que pagués més qui més té”. I tot i que ha considerat positiu l´impost als futbolistes d´elit, ha recordat que “hi ha galàctics també en economia, que defrauden i eludeixen impostos, mentre els assalariats i els consumidors són els únics que en paguen”. Per això, Llamazares ha defensat una reforma fiscal progressiva i “un canvi de model econòmic més just i sostenible”.

Corrupció

Gaspar Llamazares s´ha referit també a la corrupció que “contamina i degrada la política, derivada d´una política econòmica neoliberal, de l´especulació urbanística i que ocasiona un retrocés de la política i lo públic”. Així, ha fet una crida a “l´ètica de l´esforç i l´honestedat” i ha enumerat algunes de les propostes d´IU per a fer-hi front: impedir que el sòl públic generi benefici privat, contractes de l´Estat, persecució del frau fiscal, polítiques econòmiques i fiscals que previnguin crisis futures de la política i la pròpia corrupció. El diputat d´IU ha cridat a “lluitar per aïllar els corruptes i també els corruptors de l´àmbit econòmic”.

Un record pels pescadors de l´Alakrana

Per acabar, Llamazares ha tingut un record pels perscadors de l´Alakrana segrestats per pirates somalís: “IU i EUiA som solidaris amb les seves famílies i estem amb ells” i ha instat el Govern a “gestionar de la millor manera possible per a què surtin sans i estalvis del segrest”. En aquesta línia, ha dit que “sobren debats creuats per part d´alguns, és una equivocació equiparar la responsabilitat del Govern amb la dels segrestadors i passar-se factura quan perillen vides”. Llamazares ha conclòs que “sobren fetes bèl.liques” davant els que plantegen una possible intervenció militar, i ha defensat “la via de la negociació que està en marxa fins esgotar-la”.

Miralles defensa debatre més enllà de l´impost de successions

Jordi Miralles, ha felicitat els diputats Llamazares i Herrera per l´aprovació de les dues esmenes als pressupostos generals de l´Estat presentades pel grup IU-ICV-EUiA, referents als impostos dels esportistes d´elit i l´eliminació de l´ajut “populista i electoralista” dels 400 euros, menys per a les rendes més baixes. Segons Miralles “són de sentit comú, doncs no pot ser que la contribució fiscal sigui igual per algú que cobra 500.000 euros que per un mil.leurista, és tremendament injust, igual que percebi l´ajut de 400 euros tant un ciutadà mig de L´Hospitalet com el banquer Botín”.

Miralles també ha destacat la participació a l´acte d´EUiA ´Crisi? Respostes des de l´esquerra´ del secretari confederal d´Acció Sindical de CCOO, Ramón Górriz, com un exemple de què “quan anem junts l´esquerra i el moviment sindical, ens és més fàcil aconseguir que es facin polítiques d´esquerres”.

Centrat ja en el tema de l´acte públic, la proposta d´EUiA per una reforma fiscal progressiva, el dirigent de la formació i diputat ha instat als seus socis del Govern d´Entesa i també a l´oposició a anar més enllà del impost de successions i discutir sobre altres temes que garanteixin “una reforma basada en la justícia fiscal, l´equitat i la progressivitat”. En concret, s´ha referit a com combatre el frau fiscal, l´economia submergida, els paradisos fiscals, a incrementar l´IVA als productes de luxe, o una proposta fiscal ecològica, “qui contamini més, que pagui més”.

Miralles ha informat que EUiA repartirà 75.000 exemplars de la revista que ha editat amb la seva proposta de reforma fiscal, tant als territoris, com avui a l´acte de L´Hospitalet, com als centres de treball.

Anar a pels “corruptors”

Pel que fa al tema de la corrupció, el màxim dirigent d´EUiA ha declarat que “la crisi econòmica castiga els treballadors, i la corrupció castiga la consciència de la gent i les institucions”. Ha afegit que “ens quedarem a mig camí si només demanem reformes en els àmbits institucional i polític, doncs els corruptors sempre provenen del món econòmic”. Així, Miralles ha reclamat “noves legislacions” que controlin el model especulatiu, la bombolla immobiliària, les privatitzacions, el frau fiscal...

El coordinador general d´EUiA ha afegit que “cal anar a fons i ser implacables tant en l´àmbit econòmic com en el polític”, perquè “si només situem el focus en el finançament dels partits i en la Llei electoral, i no es va a la base, la dels corruptors econòmics”, la conseqüència serà “el creixement del populisme i l´abstenció, quan el que cal és més democràcia política i econòmica”.

Comments

Por lo que a María José se refiere, cree que el mismo título es tan machista como poco profesional y respetuoso ("monja-bulo"), ya que parece dudar incluso de sus estudios. Y nos recuerda --ante la sospecha de que la Dra. Forcades "haya huído" y sus compañeras de monasterio la tienen que disculpar "tímidamente"-- que en una entrevista hecha a Teresa Forcades en verano, ella ya contaba que tenía previsto volver a Alemania porque allí desarrolla habitualmente su trabajo y sus estudios. María José nos llama la atención sobre los adjetivos -subjetivos, machistas y sesgados que se repiten en el artículo, y cree que si al otro lado del aparato hubiera estado un cura, difícilmente los "periodistas" hubieran abordado el tema con la misma terminología plagada de juicios de intenciones.

María José concluye que Forcades, en el famoso video, simplemente dijo lo que tenía que decir, y no quiere ahora meterse en rifirafes, "justificaciones" ni "salsas rosas" con cierto tipo de personas cuyas credenciales profesionales a nivel sanitario  tampoco se sabe muy bien cuáles son..., ni quiénes les están moviendo para que lancen estos desmedidos ataques que llegan a la descalificación por la descalificación, sin más argumento que una serie de frases generales e imprecisas puestas en boca de una serie de profesionales.

Carme Valls y Margarita López Carrillo, por su parte, han dirigido sendas cartas tanto al director del diario como a la defensora de los lectores, Milagros Pérez Oliva (defensora@elpais.es ) convencidas de que cuantas más cartas se envíen, más obligados se verán a hacerse eco de la protesta.

Estos son los textos:

Apreciada defensora del lector:

Hemos visto con consternación cómo en un reportaje de El País, sobre la Dra. Teresa Forcades, se intenta una burda manipulación de sus palabras.

Quisiéramos pedirle una rectificación y, además, una reflexión sobe le tono, lenguaje, titulares y contenidos de este reportaje, pertinente en general para todas las informaciones que se refieren a un tema tan sensible como es la salud.

En primer lugar, respecto al contenido: No se puede utilizar medias verdades, o directamente mentiras, como las que se utilizan en el reportaje, para descalificar. (Ver bajo estas líneas carta al director de El País).

Son muchas las comunidades científicas que se han declarado en contra de realizar intervenciones preventivas sin las adecuadas garantías de seguridad: Federación de Asociaciones para la Defensa de la Sanidad Pública http://www.nodo50.org/fadsp/, Equipo Cesca http://www.equipocesca.org/actividades-preventivas/gripe-a-paciencia-y-tranquilidad/, Documento de consenso SESPAS http://www.sespas.es/sespas_comunicados.php, Butlletí Groc http://www.icf.uab.es/informacion/boletines/bg/bg222.09c.pdf, declaraciones del presidente de la Oganrización Médica Colegial, Rodriguez Sendin…

En segundo lugar, respecto al titular: Es inadmisible que un periódico de la categoría de El País (hasta ahora), utilice un titular como el de LA MONJA-BULO, cuando el verdadero bulo (según la definición del diccionario de la RAL “Noticia falsa divulgada con fines negativos”) es el contenido del reportaje que está plagado de inexactitudes, afirmaciones falsas y omisiones.

En tercer lugar: Se utiliza un lenguaje y un tono descalificador contra la doctora Forcades, incluso para insinuar que no se puede poner al teléfono, cuando todas las que la conocemos sabemos que está en Berlin porque participa en el Grupo Interdisciplinar de Género de la Universidad Humboldt. Además, las afirmaciones que hace las emite como médica. Ya que todos podemos tener múltiples identidades, utilizar sus hábitos y su confesión para desacreditar su autoridad científica, es una manipulación indigna.

Carme Valls Llobet

-----------------------------------------------------

Cartas al director

En defensa de la doctora Forcades

Expresamos nuestro desacuerdo con el reportaje realizado por dos periodistas de su diario sobre el trabajo de la doctora Teresa Forcades sobre la gripe A.

El titular no se corresponde con el contenido. Bulo es una noticia falsa divulgada con fines negativos, y en las afirmaciones de la doctora no hay ninguna falsedad, cosa que sí ocurre en las afirmaciones de su periódico. Todo cuanto afirma la doctora Forcades es comprobable: El incidente de la contaminación en vacunas de la gripe humana estacional (H3 N2) con virus de gripe aviar (N5 N1), fue reconocido por el propio Christopher Bona portavoz de Baxter y atribuido a un accidente, aunque la periodista de salud Jane Bürgermeister ha presentado cargos en su país (Austria) contra el laboratorio por sospecha de intencionalidad.

Respecto a la seguridad, esta vacuna se ha aprobado sin presentar los resultados de la primera fase de ensayos clínicos, cuando se requieren tres fases.

En tercer lugar, también es cierto que la OMS ha modificado la definición de pandemia en mayo de 2009, diciendo que el número de muertos ya no era determinante para definir pandemia (consta en su web).

Exigimos una rectificación a El Pais por las mentiras vertidas en este artículo, que convierten su reportaje en el auténtico bulo, así como por el lenguaje utilizado contra una médica a la que intentan descalificar sin argumentación veraz.

Margarita López Carrillo
Presidenta de la Xarxa de Dones per la Salut de Catalunya

Ver también en este bloc: En solidaridad con Teresa Forcades

Comments

Vist i reproduït de El Colomí Missatger:

- Dissolució del Consistori per regeneració democràtica i nomenament, per part de qui correspongui, d'una junta gestora fins a les properes eleccions municipals.

- Aturament inmediat i establiment d'una moratòria de totes les obres i projectes en execució i en fase de planejament, especialment dels que estan sota sospita.

- Publicació de les declaracions de patrimoni que per Llei van fer els membres d'aquest consistori quan van accedir al seu càrrec i comparació d'aquestes amb la seva situació patrimonial actual.
Plataforma per a la defensa de la Serra de Marina i can Zam.

AIXÓ ÉS POLÓNIA!

Comments

Nou mesos desprès de la ferotge invasió i més de dos anys desprès d'un setge sense cap mena de compasió, Gaza està a un pas de l'abisme. Cap aspecte de la vida pública o privada ha escapat dels danys de la guerra, la pobresa, l'atur, la destrucció i l'aillament. La guerra d'Israel a Gaza ho afecta tot i a tothom. Es varen destruir o destroçar vint mil llars i tota la infraestructura civil. Varen morir més de 1.400 persones i varen rebre ferides més de 5.000, i la majoria eren civils. Es va disparar a centenars de pares, mares i fills i filles, o es varen destroçar sota l'explosió de les bombes, o varen rebre cremades mortals per la utilizació d'armament amb fòsfor blanc.

Una població furiosa, dolguda i traumatitzada lluita per fer front a la pèrdua i l'agonia. La magnitud del sofriment ha sobrepassat la capacitat institucional per prestar suport terapèutic.

El bombardeig i el bloqueig de Gaza l'han reduïda a un erm econòmic. Les fàbriques estan en ruïnes, els cultius són arrencats per les excavadores israelianes, els pescadors es mantenen prop de la riba i són atacats a trets per les patrulles navals si s'aventuren massa lluny. Una aclaparadora majoria de les persones que viuen a Gaza estan a l'atur, i en un 80 per cent depenen dels aliments donats per organitzacions internacionals d'ajuda. Més enllà d'un salari, l'ocupació remunerada és la clau per l'orgull personal, poder-se casar, tenir una llar i una família. Aquestes expectatives normals s'han convertit en luxes que ara estan fora de l'abast de gairebé tothom.

El pas de l'autosuficiència a la dependència ha desencadenat una cascada de problemes socials, incloent una epidèmia de violència domèstica. Els nois, que veuen els seus pares humiliats en la inactivitat troben un model pr escapar-ne en la resistència armada. Moltes escoles van ser danyades o destruïdes, i les aules pateixen greus condicions d'amuntegament. Els mestres estan mal pagats i desmoralitzats. Sense recursos, poc més poden fer que imposar disciplina.

Els estudiants universitaris no poden pagar l'augment de la matrícula. El setge ha interromput d'intercanvi amb professors i professores d'altres països i manté estudiants i professionals intel.lectualment aïllats. Menys de l'u per cent dels joves i noies en edat universitària poden permetre's d'estudiar a l'estranger.

El setge de Gaza obligat literalment a recòrrer a l'economia submergida. Un fluxe constant de productes de contraban passa per un gran sistema de túnels entre Rafah i Egipte. Mentre que el mercat negre proporciona els béns necessaris, s'ha generat una elit empresarial que es beneficia del caos, acapara productes i fa les seves pròpies regles. Els que "adminsitren" els túnels busquen mà d'obra barata i obliguen als nens de famílies necessitades a treballar llargues hores en perill , i molt sovint sota la influència de drogues per mantenir-alerta.

El càstig col • lectiu

Cap d'aquest sofriment és accidental. Israel va lliurar una guerra salvatge i segueix imposant un asfixiant setge per degradar, intimidar i aïllar a un milió i mig de persones en l'esperança de que acceptaran la seva derrota total. L' Informe Goldstone documenta la naturalesa criminal d'aquest càstig col • lectiu, malgrat que interessos molt poderosos han tractat d'ignorar, minimitzar i rebutjar aquest informe, juntament amb la desesperada situació que es viu a Gaza. La nostra tasca és pressionar per a la rendició de comptes, per posar fi a la impunitat i per a la plena aplicació del dret internacional.

Les persones que han fet de la cura de la salut mental la seva professió entenen la naturalesa patològica de la crueltat i els seus terribles efectes a llarg termini sobre les víctimes i els perpetradors. En el Dia Mundial de la Salut Mental, demanem la seva ajuda per posar fi immediatament al setge israelià, ajuda d'emergència a la reconstrucció de Gaza i la reparació per al poble de Palestina.

Vegeu també: Amnesty International Report

Fotografies de Eman Mohamed per al GCMHP

Marwan A. Diab treballa en salut mental i és la persona encarregada de les Relacions Públiques del Programa de Salut Mental de la Comunitat de Gaza (GCMHP): Gaza Community Mental Health Programme

Versió original a People First!

Comments

De les paraules de Castells en deia l'Avui:

"Catalunya pateix una crisi econòmica però també una crisi política, provocada per l'"esgotament" d'un cicle, i una crisi de relacions amb Espanya. Aquest és el diagnòstic que ahir va exposar el conseller d'Economia, Antoni Castells, a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Com a reacció, va reclamar un "reformisme regeneracionista" basat en un lideratge fort, amb coratge, projecte i exemplaritat.

La crisi política a Catalunya la genera, segons l'anàlisi de Castells, l'"esgotament d'un cicle polític" que té a veure amb el sistema electoral, el funcionament dels partits i el funcionament de les institucions, com el Parlament. A tot plegat s'hi afegeixen els escàndols de corrupció política, davant els quals reclama evitar la tendència tant a "empastifar i estendre la porqueria per tot arreu" com "a tapar-ho tot".

El conseller va alertar igualment de l'esgotament d'una etapa pel que fa a les relacions entre Catalunya i Espanya, cosa que està posant en perill els consensos bàsics de la Transició. A parer de Castells, existeix un distanciament de Catalunya respecte als afers de l'Estat espanyol però també una hostilitat a Espanya respecte a Catalunya que la negociació del finançament va fer evident. "Estic molt orgullós de la feina feta amb el finançament, però n'hem de treure lliçons. Això no pot tornar a passar", va reblar.

La triple crisi descrita per Castells amenaça generar, a parer seu, el distanciament dels ciutadans en relació amb la política o bé l'aparició d'alternatives fora del sistema que abonin el terreny a opcions demagògiques i populistes.

Fins aquí el diagnòstic. A l'hora de plantejar sortides a aquesta situació, el dirigent socialista alerta contra la temptació de posar-ho tot "potes enlaire" i també contra la d'adoptar petits retocs de "maquillatge lampedusià".

Per Castells, calen reformes polítiques, que requereixen un lideratge fort capaç de "crear unitat". Aquest lideratge s'hauria de basar en el coratge per assumir decisions que poden resultar impopulars -"Quan es fa el que vol l'opinió pública no es fa el que cal"-, un projecte que es faci mereixedor del "sacrifici", i l'exemplaritat necessària per guanyar credibilitat."

Comments

Els negocis de la familia Rato, ja no són el que eren. Des de mitjans dels anys 90 diverses fallides i nombroses pèrdues han estat la tònica en algunes de les empreses vinculades, directa o indirectament a Rodrigo Rato. Tot i això, l'entramat empresarial que s'estén sota l'ombra dels Rato encara queden molt lluny de l’abast del ciutadà mitjà d’aquest país i, cap a l’any 2001, comprenia més de seixanta societats que facturaven al voltant de 36 milions d’euros.

L’any 1990 la família Rato es va vendre a la ONCE la seva cadena d’emissores de ràdio per més de 30,05 milions d’euros (5.000 milions de pessetes). L’any 1998, l’altre joia de la corona, Refrescos y Bebidas de Castilla (Rebecasa), va suspendre pagaments fins a la seva insolvència definitiva, després d’anar perdent els contractes de distribució de marques com San Miguel, Schweppes i Trinaranjus.

El mateix any 1998, quan Rato era ja ministre d’economia i hisenda i vicepresident econòmic del primer govern del PP, aquest intercedia a favor d'Emilio Botín, acusat com a president del Santander Central Hispano per delictes fiscals, evasió de 48 milions d’euros i falsedat continuada en document oficial. Es diu que va ser Rato qui aconsegueix que la investigació sobre Botin no arribi a bon port, a canvi de que Banesto, banc controlat pel Santander, comprés a la familia Rato Aguas de Fuensanta, una empresa embotelladora que tenia un deute impagat amb Banesto per valor de 6 milions d’euros (febrer de 1999). Un negoci gens lucratiu per Banesto, ja que l’empresa va tenir al 1999 pèrdues per valor de 46 milions de pessetes. El negoci va acabar d’arrodonir-se quan, a l’abril de 2001, Aguas de Fuensanta, ja en mans de Banesto, rep una subvenció de 22 milions de pessetes del ministeri d’economia, no oblidem-ho, dirigit per Rato.

El mateix any 1998, Rodrigo Rato fa ús un cop més de les seves amistats en el lucratiu negoci de la banca, i aconsegueix que Ibercaja li atorgui un préstec a Muinmo (també del holding d’empreses controlades per la familia Rato), per valor de 100 milions de pessetes. En aquell moment el president d’Ibercaja no és altre que Manuel Pizarro Moreno, al que l’amistat amb Rato li va servir per col·locar-se com a vice-president d’Endesa i que l’ha ajudat a arribar fins al lloc de president, succeint a l’infame Rodolfo Martin Villa. Suposem, però, que en la concessió del préstec a Muinmo també va tenir a veure el fet que el conseller d'Ibercaja Servicios Financieros és un dels germans Rato. La concessió d’un préstec per part d’un banc a una empresa no és un fet que ens hauria d’estranyar o causar indignació, però en aquest cas resulta que Muinmo no era precisament en aquell moment una empresa massa prometedora, ni en aquell moment ni quan a l’any 2000 se li concedeix un préstec de 525 milions de pessetes per part del HSBC (Hong-Kong Shangai Bank). Perquè es decideix el banc londinenc HSBC a atorgar aquest préstec a una empresa que està lluny de demostrar la seva solvència? Pot haver influït en aquesta decisió el fet de ser el HSBC el banc implicat en el cas Gescartera?

Efectivament, el HSBC és el banc encarregat de “treure” els diners de Gescartera per dipositar-los en paradissos fiscals. Rodrigo Rato va ser qui va autoritzar la conversió de Gescartera en Agència de Valors, atenent als requeriments de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), presidida per Pilar Valiente, qui va ser nomenada per Rato com a Presidenta de la CNMV i va haver de dimitir quan l’escàndol es va fer públic. A més, durant la investigació del cas Gescartera el HSBC va reconèixer en un informe enviat a la jutgessa Teresa Palacios que Rodrigo Rato, a través de Muinmo, era un dels seus “clients especials”. La implicació de Rodrigo Rato en el cas Gescartera, tot i que clara, no va comportar el seu cessament ni la seva dimissió. Malgrat sortir-ne impune, la seva reputació va quedar marcada per aquest clar cas de corrupció.

Sobre Aguas de Fonsanta deia El Triangle:

"Fuensanta tenia impagats crèdits concedits per Banesto per valor total de 1.000 milions. El febrer de 1999, aquest banc va quedar-se les participacions de la família Rato, com una forma de condonar el deute. (...) una compra d’accions a aquest preu no s’entén de cap manera si es té en compte que Aguas de Fuensanta té un volum de vendes de 3.500 milions l’any, i que el 1998 va tenir un benefici net de 20 milions. Per altra banda, que Banesto no tenia cap interès en el negoci es dedueix del fet que, des que va entrar a l’embotelladora, no hi ha invertit un duro, i, sense anar més lluny, en l’exercici de 1999, Aguas de Fuensanta va tenir pèrdues per valor de 46 milions. En els mentideros de la capital pròxims al poder, fa temps que s’especula que al darrera d’aquest tripijoc hi havia un acord tàcit per aigualir i deixar en no res –per part del Govern – el presumpte frau que el Santander va cometre a través de les anomenades “cessions de crèdit”, que en aquell moment s’estava instruint a l’Audiència Nacional i que tenia pinta d’acabar en un sonat escàndol financer amb Emilio Botín pel mig. És simptomàtic que, pocs mesos abans, el fiscal en cap de l’Audiència demanés l’arxiu de la causa i, gairebé al mateix moment, l’advocat de l’Estat que representava els interessos d’Hisenda també retirés totes les acusacions. I això que a Hisenda li havien defraudat presumptament, amb les cessions de crèdit, 400.000 milions de pessetes."

Font: Observatori del Deute en la Globalització, Universitat Polítècnica de Catalunya.

Comments

D’empresari a polític de la mà de Manuel Fraga

Llicenciat en dret per la Universidad Complutense de Madrid i, recentment, doctorat en economia per la Universitat de Berkley (Califòrnia, EUA). Rodrigo Rato procedeix d'una família d'empresaris originària d'Astúries. Abans de dedicar-se de ple a la política, a partir de 1996, va exercir càrrecs de responsabilitat en empreses com Aguas de Fonsanta, Edificaciones Padilla y Construcciones Riesgo, així com a la cadena d'emissores Rato, propietat de la seva família.

Rodrigo Rato s'afilia a Alianza Popular de la mà de Don Manuel Fraga al 1979 i, com qui té un bon padrí, només un any després va entrar a l’executiva del partit. L'any 1982 va ser escollit diputat per Cadis amb Alianza Popular, i des d'aleshores fins al 1996 va compaginar la seva activitat política amb la seva activitat empresarial. A partir de 1996, amb la victòria del Partit Popular a les eleccions generals, Rato entra a formar part del primer govern Aznar ... i s'hi està fins a l'espectacular derrota del 14 de març de 2004. Va ser vicepresident segon en les dues legislatures i ministre d'economia i hisenda de 1996 a 2000 i ministre d'economia, sense hisenda, de 2000 fins a 2004.

Des de 1996, amb el seu nomenament com a ministre i vicepresident, es va "retirant" de molts dels seus negocis, es ven accions i desapareix de la majoria de consells d'administració. Tot i això, com veurem més endavant, manté connexions directes i indirectes amb el món dels negocis, protagonitzant alguns casos flagrants de tràfic d'influència.

Al llarg dels 8 anys que ha estat al capdavant del ministeri d'economia ha seguit una política econòmica neoliberal ortodoxa, adreçada a la reducció del dèficit pressupostari (el famós dèficit zero), al control de preus i la liberalització de sectors claus de l'economia, com les telecomunicacions, l'electricitat o els hidrocarburs. L'austeritat en la despesa i el compliment dels criteris de Maastrich, per poder formar part de l'Europa de primera velocitat, han passat sempre per davant de les necessitats en inversió i despesa social del país.

Ha continuat i intensificat la política de privatitzacions iniciada amb el PSOE, rematant la privatització d'empreses com Telefónica, Repsol, Endesa, Argentaria i Aceralia. Aquesta política de privatitzacions ha beneficiat sobretot als cercles empresarials propers al PP, que s'han fet amb les cúpules de les empreses privatitzades. Casos com els de Telefónica i Endesa han estat exemplars en aquest sentit.

I quan no ha estat en el procés de privatització, ha estat en la renovació de les cúpules directives quan les noves multinacionals espanyoles s’han omplert d’amics del PP ... o com diu el Finantial Times, Rodrigo Rato’s friends ... “El Financial Times los llama Rodrigo Rato's friends (...) los Francisco González (president BBVA), los Alfonso Cortina (president de Repsol), los Cesar Alierta (president de Telefónica) y los demás que están al frente de empresas privatizadas por el Partido Popular” (Tom Burns Marañon, El Mundo/Nueva Economía, 21 març 2004). Altres dos exemples son Rodolfo Martin Villa, ex governador civil franquista de Catalunya, i Manuel Pizarro Moreno, ambdós amics personals de Rato, i sucessius presidents d'Endesa. Però no només d’amics de Rato i del PP es nodreixen les cúpules de les empreses transnacionals espanyoles, també podem trobar en elles lligams familiars amb el ja director gerent del FMI. Sense anar més lluny el seu concunyat (germà de la dona del seu germà), Luis Alberto Salazar Simpson, és un dels administradors del Banco Santander Central Hispano (BSCH) i president d’Amena.

Més enllà del procés de "colonització" de les cúpules de les empreses privatitzades i altres multinacionals espanyoles per part dels cercles propers al Partit Popular, Rodrigo Rato també ha tingut, segons els seus propis criteris neoliberals, més èxits que fracassos en la seva etapa al capdavant del ministeri d'economia. Rato ha quedat com l'artífex de la recuperació econòmica espanyola després de la crisis econòmica dels anys 90 i l'home que ha fet possible l'inassolible dèficit zero, passant per davant en aquest sentit de països com Alemanya i França. Ara bé, no tot en aquest món s'ha de mesurar en termes neoliberals, i si a l'avaluació de la política de Rodrigo Rato li apliquem per exemple criteris d'equitat i justícia social, l'èxit es torna ràpidament en fracàs.

En definitiva, els èxits de Rato els ha pagat la població espanyola més desfavorida: aquella que ha perdut accés a uns serveis públics deteriorats i en procés de privatització o totalment privatitzats; la que ha vist congelada les seves pensions; la que encara viu una important pèrdua de la capacitat adquisitiva, a mesura que l'increment de preus deixa enrera uns sous que no semblen moure's ni un mil•límetre; la que ha de fer front dia a dia a un treball cada cop més precari; etc.

Finalment, per tenir un dibuix una mica més complert del que han estat els 8 anys de Rato al capdavant de l'economia espanyola, cal tenir en compte també el context econòmic general en el que han transcorregut aquestes dues legislatures. Rodrigo Rato agafa les regnes de l'economia espanyola en una època de clara recuperació, després de diversos anys de recessió i desacceleració generalitzades. Rato ha tingut el vent a favor la major part del temps que ha estat en el govern, i ha tingut la sort (o no) de deixar-lo quan els vents s'han començat a girar. Com deia El Pais per aquelles dates: "Después de disfrutar con los éxitos de la recuperación y expansión, Rato ve ahora cómo todo lo que sube, que diría Keynes, termina por bajar. Tanto Rato como Aznar habían creado la idea de que el PP había sido como el rey Midas. Ahora, el Gobierno lleva mal el descenso del ciclo. Las cifras de paro aumentan. Y la inflación, asignatura pendiente de las legislaturas del PP, sigue siendo imbatible."

Comments

Por eso, porque lo más sabroso está por venir, me remito a una anécdota que merece ser rescatada del pasado. Contaba mi maestro y amigo, el Dr. Fabián Estapé en LV del 29 de abril del 2004, que Jacques Chirac y el entonces recientemente nombrado presidente José Luis Rodríguez Zapatero, se encontraron en París y el entonces Presidente francés le preguntó a su homólogo español si veía con buenos ojos la elección de Rodrigo Rato para la dirección del Fondo Monetario. "No dudo de sus cualidades profesionales --dijo Chirac-- porque ha gestionado bien la economía española, pero la oportunidad política de su candidatura suscita ciertas dudas.... Entre otras cosas, es el favorito de Washington, y todos imaginamos por qué." Y añadió: " el canciller Schröder comparte mi punto de vista y los dos queríamos consultarlo con usted... Mantendremos nuestras reticencias o no en base a lo que usted nos diga.”.

Y después de escuchar con buen talante la educada diatriba del presidente francés, José Luis Rodríguez Zapatero respondió: “Rodrigo Rato será un excelente director del FMI. Como usted ha dicho, se trata de un hombre muy competente. Y, además, es español!"

Comments

Avui, la rata que ha deixat anar sobre la taula d'Els Matins és la convocatòria per a primers de desembre d'una plataforma de plataformes --en el Hotel Majestic que tant representa per a una certa manera de fer la política a Catalunya-- en la que es decidirà si ara "que la magrana s'ha obert" i hi ha posssibilitats "d'esmicolar" el sistema parlamentari "per tornar-lo a reconstruir", es reconstrueix amb ella o sense ella... L'ex-diputada Nebrera hauria de saber que quan les magranes s'esberlen el més possible és que acabin sent cau de cucs, i que els moviments de regeneració --en especial de la política-- no s'improvisen ni en 30 ni en 60 dies... I, francament, pel que conec del panorama, no veig a cap dels grups que des de fa temps (anys) malden per una millor qualitat de la democràcia a Catalunya, reunits al Majestic amb la Montserrat Nebrera... Per tant, millor que de nou l'ex-diputada no es faci il.lusions d'encapçalar rès que valgui la pena --i per encapçalar altres coses, en un moment tant difícil per a la vida política, millor que es quedi a casa.

Perquè la convidada d'aquest matí no ha volgut donar noms de qui seran els altres convidats a la constitució d'aquesta plataforma. Montserrat Nebrera s'ha escapolit amb paraules que normalment no auguren rès de bo assenyalant vagament a la gent del seu "entorn"... Un entorn que, si se l'hi assembla, i tot esperant desembre per descobrir els "tapados", fan tèmer una petita col.lecció d'horrors i equivocacions polítiques. Perquè Nebrera no va arribar a la política per servir, sinò per servir-se: ella mateixa ho ha confessat, el seu preu és l'afalac de la seva vanitat, i no hi ha rès de més contraproduent ni de tèmer que la vanitat dels polítics a l'hora de bastir una alternativa que reforçi la sobirania popular....

Tota la xerrameca interessada sobre corrupció i la "bassa enverinada" (traducció lliure de la seva "charca ponzoñosa") l'ha desmuntat en un tres i no rès en Josep Cuní quan, parlant d'Itàlia, li ha recordat que Berlusconi ha significat el resultat d'un intent d'acabar amb la corrupció per acabar imposant amb fermesa el poder del gran corrupte i corruptor... No crec que la Nebrera aspiri a tant... Però mentre aquesta ex-diputada no superi l'acnè narcissista d'una adolescència política massa llarga en un moment massa delicat per a la qualitat democràtica de Catalunya, no se'n pot esperar --dissortadament-- cap ajuda de regeneració. O com a mínim, això és el que n'he deduït escoltant com, amb una oratòria molt inferior a la que solia utilitzar en altres moments més "brillants" de la seva biografia, avui anava desgranant els seus tristos arguments...

Espero sincerament que l'ex-diputada abandoni noves aventures perilloses i doloroses, i reflexioni. I si ella no ho fa, com a mínim el seu "entorn" segueixi sent, per sempre més, boira i deliri.

Para leer más, en Kabila, "La revuelta de los barones peperos" y en El hijo rojo, "Introducción a la siensia con Montserrat Nebrera"

Comments

Algunes entradas relacionadas:

Perque el món ho ha de saber
Blog Action Day contra el Canvi Climàtic
Les dones i el canvi climàtic

Comments

Cristina Montané, con anterioridad envió (y presentó también en la citada Jornada de Dempeus) un excelente documento sobre el tema. Pero además, siguiendo dicho bloc se puede constatar que en ningún momento se ha escatimado ni espacio ni comunicación a informaciones científicas firmadas por una persona o institución, a fin de extender los nuevos avances en la investigación a la opinión pública --y especialmente a las personas interesadas y afectadas. Realmente, como opina Barbarà, el tema ha tenido muy poca publicidad en la prensa convencional, "y cuando se ha hablado del mismo se han cometido demasiadas inexactitudes, errores de base e incluso algunos toques de sensacionalismo amarillo, nada cuidadoso, nada aceptable, como cuando en un principio se hablaba de la posible vía de transmisión sexual de estos virus."

El Dr. Barbarà nos recuerda que el tema está sobre la mesa, y hay que ejercer la prudencia en el sentido que aun tratándose, ya con toda seguridad, de un avance en la investigación de estas patologías, no es bueno lanzar las campanas al vuelo y menos aún generar falsas expectativas que puedan terminar en frustraciones o en malentendidos que interpreten como una misma cosa la analítica, la presencia, la detección y la diagnosis cierta, o incluso el tratamiento. Son pasos que aun quedan por recorrer, y lo que sí se puede ahora es apoyar y reivindicar la investigación científica que esperemos que algún día, más pronto que tarde, descubra el diagnóstico y la curación, sin olvidar le prevención de estas enfermedades.

Personalmente me parece muy necesaria esta dosis de prudencia que recomienda el amigo médico, ya quien escribe estas líneas hace tiempo que padece un Lupus Eritematoso Sistémico que tiene marcadores descubiertos, que se pueden ir analizando y midiendo sus brotes y evolución, y sin embargo y hasta ahora, sigue tratándose de una enfermedad crónica, sin perspectivas de curación. Y sin embargo, comparto el alivio por poder escapar con mayor fundamento, si cabe, de los tan manidos como peligrosos tratamientos por "transtorno de conducta"... de los que tampoco me libré en su momento, antes del diagnóstico. Por la versatilidad de los LES, y a pesar de que ya existía la detección de los anticuerpos ANA y anti DNA, tuve que pasar el viacrucis de los antidepresivos e incluso del psicoanalista mientras el LES acababa conmigo, en sentido literal...

Por tanto, siento como propia la angustia de las personas afectadas de Fibromialgia y el Síndrome de Fatiga Crónica, pero comparto la visión que nos ofrece Antoni Barbarà y en especial destaco de sus palabras que, con total independencia del desarrollo de la investigación, se pueden hacer ya dos afirmaciones que entroncan con la manera que tiene Dempeus per la salut pública de entender y abordar este tema y otros:

1 .- Las enfermedades no son: orgánicas-biológicas, o psíquicas, o sociales. Son, siempre, las tres cosas y la transversalidad entre los tres pilares causantes y determinantes. Puede variar la aportación relativa de entre los tres factores pero finalmente, siempre los acabaremos encontrando. A título personal, Barbará incluso añadiría un cuarto elemento: el cultural. Y como mujer y persona enferma, creo que este cuarto elemento debería incorporarse también, y con urgencia... a partir de aquí, los abordajes y los tratamientos deberán incidir en todas las causalidades para conseguir una curación completa.

2 .- "Las personas enfermas existen". Ninguna duda. Y es muy legítimo que busquen, impacientes y "dempeus", cómo resolver o mitigar su sufrimiento, desde el empoderamiento y el protagonismo que deben tener. Por contra, las enfermedades se construyen y esta construcción es científica y es social.

Comments

Mi segunda aportación a esta Videoteca tenía que venir de la mano de Vandana Shiva. Esperando que mañana empiece en Barcelona la conferencia preparatoria de la Cumbre de Copenhague y mientras se va hablando de informes complicadísimos y de las diferentes posturas de países a favor y en contra de las reducciones de CO2, mientras personas del mundo de la ciencia hablan con distintos tonos y engolamientos sobre la sostenibilidad del planeta, y mientras incluso se defiende para el Protocolo el modelo de compra-venta de derechos de contaminación buscando en los mecanismos básicos de mercado la solución al caos ecológico (cuando de hecho es el sistema de mercado capitalista el problema), oír las palabras de Vandana Shiva supone un bálsamo para la inteligencia agredida y un alimento para la valentía necesaria en el día a día.

Para saber más cosas de Vandana Shiva:

Vandana Shiva and the International Day of Climate Action

Vandana Shiva i les llavors
(con otro video fantástico hablando de la importancia de preservar la biodiversidad y el poder de las semillas).

Comments

Comments

En un primer post del pasado día 25 Inés nos invitaba a reflexionar seriamente sobre el tiempo y las formas, "a fin de refundar en un horizonte estratégico un proyecto potente y fuerte a la izquierda de la socialdemocracia". Su primera reflexión me interesó, pero podía sucumbir --porque el mismo tema lo propicia-- a la inercia de encerrase "dentro de"... como ha sucedido en tantas otras ocasiones estériles. Quedarse sin ventanas y con los espejos (más o menos deformados y deformantes) mirando hacia el interior de una organización que considero fundamental... Las reflexiones, por atinadas que sean, cuando no son compartidas y se convierten en banderín distintivo de un subconjunto, en vez de ganar racionalidad en el debate, corren el riesgo de dar lugar a disquisiciones pejigueras totalmente estériles, y no sólo prescindibles sino imprescindiblemente eliminables.

Pero Inés ha publicado sus segundas Reflexiones y ha evaporado los pocos temores que pudieran quedar. Creo que nadie honesto y en su sano juicio niega la urgente necesidad de regeneración política como algo que "no podemos ni debemos eludir" desde las izquierdas. Y en este camino, la "responsabilidad histórica, más allá de lo que nos pase a nosotros mismos, con un mundo en crisis y con una izquierda en crisis" es innegable.

De momento me gustaría añadir a las reflexiones de Inés sobre la crisis que --por los menos desde Catalunya-- la dureza del momento parece haber acabado con paciencias que parecían inagotables (y no hablo por Rajoy) y ha llamado a la puerta de éticas (o por lo menos vergüenzas ajenas) que parecían cloroformizadas. Y tal como se amenazaba en Catalunya para que se siguiera manteniendo el pútrido oasis (o espejismo) de que "aquí no pasa nada", se ha empezado a tirar de la manta y algunos intocables (que no todo el mundo, Sr. Pujol) están "prenent mal". Preguntado ayer el Síndic de Comptes de Catalunya sobre si en el Ayuntamiento de Sta. Coloma de Gramenet las irregularidades de ejercicios como los ¡del 2004! no eran habituales, el Síndic Colom contestaba, con sonrisa avergonzada, que ¡no tanto!. Y es que también la corrupción tiene su inercia, y a los corruptos les crece la prepotencia y la soberbia como a Pinocho dicen que le crece la nariz... La corrupción llevaba ahí años, lustros: las políticas neoliberales que –también, y de manera especial– las han propiciado, entraron en su esplendor a principios de los 90... Y desde entonces sólo han ido alimentando una bola de nieve sucia, muy sucia, que quería confundirse con el planeta... y sobre todo dominarlo --a municipios, o en su globalidad, según el puesto de cada uno de los "presuntos" o confesos en la escala de la corrupción-- desde el lado más oscuro de la conducta humana.

Sí, para las izquierdas hay mucho trabajo que hacer: hay que regenerar, refundar, tirar de la manta, "fer dissabte"... todo, y con urgencia. Porque si no, algo habremos dejado morir en los derechos de la ciudadanía... algo habremos dejado hurtar de la soberanía de las personas... en algo habremos empeorado la igualdad y la dignidad... y en algo nos habrán hecho cómplices --aunque sea por omisión.

Y si tomamos las elecciones como un indicador más en el corto plazo de la salud democrática, y sin alternativa creíble como un todo, en las próximas convocatorias pocas personas se sentirán llamadas a votar, más allá de los paniaguados, de los que viven de las migajas... y de los que todavía consiguen ocultar sus tropelías. Como ya estamos viendo en distintas ciudades --o incluso países-- las urnas heridas de abstención premiarán a los corruptos... Y las mafias serán democráticamente elegidas después de herir de muerte a la política y a la democracia, confundidas y mezcladas con la gente que hace política desde la honradez.

Si quieres, Inés, seguimos reflexionando.

Comments

Esperem que prosperi la via del diàleg, del progrès i la raó, perquè al mateix temps que mitjans i blocs recollien aquesta notícia, m'arribava un correu de Ca la Dona en el que recullen la reivindicació del  "Colectivo Feminista Mujeres Universitarias" de Honduras en relació a com el cop ha afectat els drets de les dones, i el perill de que les forces reaccionàries i colpistes declari il.legal la utilització i distribució de la píldora "del dia  desprès".
En les seves paraules:

"NO HAY DERECHO A LA VIDA DIGNA, SI NO HAY DERECHO A DECIDIR"
Saludos,
Colectivo Feminista Mujeres Universitarias
www.cofemun.org

Comments

Comments