En primer lloc,  és una devaluació de conceptes políticament seriosos dir que el president Benach va rebre a Comissió Promotora de la ILP per “tractar temes relatius a la seva tramitació”, i no perquè havíem demanat la seva empara. Com es pot veure a: http://angelsmcastells.nireblog.com/post/2008/05/02/peticio-dempara-al-president-del-parlament

el contingut de la petició d’empara supera en molt els “temes de tramitació”.

En segon lloc, a la Comissió se li va comunicar la decisió ferma de la data del Plenari del 21 de maig pràcticament sense temps material per a arribar a una proposta de resolució de consens que permeti obviar la trista iniciativa d’ “una esmena a la totalitat que hi han presentat conjuntament els grups del PSC-CpC, ERC i ICV-EUIA” i que no recull els punts fonamentals de la ILP sobre la fibromialgia i la fatiga crònica. Esmena que és, precisament, un dels punts sobre els que demanem empara al President Benach.

Un dels arguments que hem sentit massa vegades contra la ILP és que significa un tracte desigual per a un tipus concret de malalts. Quan encara queden alguns dies (pocs) volem argumentar de nou que moltes vegades la manera d’aconseguir un tracte igual per a totes les persones malaltes comença per un imprescindible tracte diferent quan de la malaltia s’en sap poc, hi ha molt per investigar, i la desatenció és palesa.
El sistema públic de salut ha de proporcionar un bon diagnòstic diferencial i fiable, mitjançant Unitats Multidisciplinàries Especialitzades en aquestes malalties, en el camí de racionalitzar i millorar l'assistència de les persones afectades. A més, hi ha casos amb una afectació tant severa que si no tenen el reconeixement necessari de la seva incapacitat laboral, queden en risc de patir una total exclusió social.
Cal doncs, quan abans millor, un acurat diagnòstic diferencial, base imprescindible per a un posterior tractament que garanteixi la màxima efectivitat i que és la millor eina per a l’assoliment de la màxima eficàcia, no només des de la perspectiva sanitària i social, sinó també des d’una perspectiva econòmica i de racionalització dels recursos existents.

En base als continguts de la ILP,
1)les UHE en FM i SFC les formen especialistes en Medicina Interna, Reumatologia, Neurologia, Endocrinologia i Cardiologia, com també per psicòleg, fisioterapeuta i personal d’infermeria. En aquestes unitats també ha d’haver-hi Pediatres per a atendre als infants afectats de FM i de SFC.
2) S’han d’establir un mínim de vuit d’aquestes UHE en FM i SFC a la Regió Sanitària de Barcelona, i, com a mínim, una unitat a cadascuna de les altres Regions Sanitàries de Catalunya, dotant-les de tots els recursos necessaris per al diagnòstic i el tractament de la FM i la SFC.

3)Una d’aquestes unitats ha de ser nomenada com a Unitat Investigadora, a fi i efecte de centralitzar i dur a terme investigació sobre proves diagnostiques i tractaments més efectius. L’establiment i posada en funcionament de la totalitat d’aquestes unitats ha d’efectuar-se dins el termini d’un any des de la data d’aprovació d’aquesta llei.
4) Les persones malaltes no poden estar més de 90 dies en les llistes d’espera, per tal d’evitar situacions de risc, incertesa i patiments innecessaris, així com l’agreujament de la malaltia i el malbaratament de recursos socials i econòmics.

A tot això cal afegir que els interessos privats (de laboratoris, sistema sanitari privat, tendències massa òbvies a la privatització de la salut, etc.) tampoc ajuden a fomentar la igualtat en l’accés a la salut. I les diferències tenen caràcter de gènere i de classe, i per tant les més perjudicades (les més desiguals) són les dones sense recursos i amb menys possibilitats culturals i de relacions socials.

Per això cal una actuació especialment ferma de qui té per mandat defensar el bé comú perquè interessos particulars no facin els grans negocis amb les rendes escasses, la mala salut i la desesperança de la majoria de persones afectades. Amb els continguts de la ILP millorarà en molt la qualitat de vida de persones que no són les més afortunades, i que, precisament per això, són aquelles per les que el Parlament hauria de vetllar amb més dedicació i delicadesa.

No us perdeu,  finalment,  la magnífica entrevista sobre el tema a Els Matins de TV3 on  Jordi Calm i Encarnación Gazcón parlen de la ILP  :

http://fibrofamiliars.nireblog.com/post/2008/05/14/video-tv3

Comments

"La Mesa i la Junta de Portaveus han acordat avui que el Ple debati en la pròxima sessió, que començarà el 21 de maig, la Proposició de llei per a l'atenció de la fibromiàlgia i la síndrome de la fatiga crònica a Catalunya, fruit d'una iniciativa legislativa popular que compta amb les signatures de suport de més de cinquanta mil ciutadans.

Un representant de la comissió promotora de la iniciativa defensarà la proposta davant el Ple, i a continuació els grups parlamentaris es posicionaran. La iniciativa arriba al Ple amb una esmena a la totalitat que hi han presentat conjuntament els grups del PSC-CpC, ERC i ICV-EUIA.

Després de la votació, aquests tres grups defensaran una proposta de resolució, també conjunta, que aborda el tema de la fibromiàlgia i la fatiga crònica i proposa un seguit d'actuacions tant en l'àmbit assistencial com en el dels tractaments i la formació, entre d'altres.

Benach rep els promotors

Precisament, el president, Ernest Benach, ha rebut avui, en acabar la reunió de la Junta de Portaveus i la Mesa, els promotors de la iniciativa, encapçalats per Sergi Estanyol i que havien demanat l'audiència per tractar temes relatius a la tramitació. Benach els ha comunicat que la Proposició es debatrà en el ple de la setmana entrant."

Comments

"Amb el dolor a flor de pell impregnant totes i cadascuna de les parts del seu cos, el col·lectiu d’afectats per la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica porta temps afrontant molt més que la pròpia malaltia, doncs van ser capaços de mobilitzar la població
i recollir més de cent quaranta mil signatures per a una Iniciativa Legislativa Popular que 130 persones fedatàries presentaren al Parlament de Catalunya que les va admetre a tràmit fa més d’un any.

La proposta contemplava tots els aspectes d’una Proposició de Llei que abordava tots els aspectes tant mèdics com socials per donar l’atenció necessària a les persones afectades. Cap dels membres d’aquests fedataris, ni de la promoció promotora, ni dels malalts es dedica al treball parlamentari, però van dur a terme, qui ho dubta, una bona tasca per facilitar que el Parlament intervingui en la solució de problemes reals que els afecten. Com a malalts no tenen temps per perdre en discussions bizantines per nomenar càrrecs de
representació institucional, en funció dels contingents polítics, a la munió d’organismes i empreses públiques del país i van per feina.

Però la incomprensió que habitualment troben a la seva malaltia, les mostres d’incredulitat a un dolor punyent malgrat que invisible, ha arribat al mateix Parlament. Sembla que no es veu amb bons ulls que els mateixos afectats prenguin la iniciativa d’entrar propostes de solucions als problemes que els afecten i han de topar amb uns esquemes d’actuació parlamentària que sovint suposen endegar comissions i més comissions com per esgotar una legislatura que, davant unes noves eleccions, suposa un tornar a començar. És com
si es fessin el sord per no veure-hi i perdre vots per quedar en evidència davant una actuació eficaç des de la mateixa societat.
Volien que la llei s’aprovés el dia 12, Dia Mundial de la Fibromiàlgia, però ha entrat al Parlament una esmena a la totalitat amb una proposta de resolució política sense consens amb la Comissió Promotora, una resolució que pot relegar els promotors a un pla consultiu de caire testimonial.

M’ha impactat un escrit del Sergi Estañol, representant de la Comissió Promotora de la ILP:

“l’esgotament de la malaltia, els dolors físics, juntament als més de 40 símptomes i síndromes vinculats a la mateixa, fan que resulti difícil resistir en molts moments. Però a voltes encara ho fa més difícil la incomprensió, el
dubte i la resposta del nostre entorn; resposta massa tímida, efímera, com si allò que ens passa no tingués la contundència que realment té, atès que la nostra malaltia, sembla ser, és invisible... Tothom està exposat a aquestes malalties. Arriben d’un dia per l’altre. Vas per la vida i, de sobte, quelcom invisible destrueix el teu sistema nerviós, i el teu sistema immunològic, i el teu sistema endocrí, i altera el teu sistema cardiovascular... i, en general, el que fins ara ha estat la teva vida, desapareix. Això és la nostra malaltia.
I és clar que, de rebot, pateixes ansietat, tristor i, si cal, depressió, neurosi i --perquè no?-- també alguna forma d’esquizofrènia. Total moltes estones vius un infern (invisible als ulls de la majoria), i et pot passar de tot, atès que també estàs abandonat per part de la majoria d’institucions mèdiques i administracions sanitàries... i, massa sovint, la incredulitat en els ulls és fins i tot dels qui t’estimen...”.

Està clar que una cosa és el dolor físic que et pot consumir però no et lliga de mans per continuar lluitant, mentre que el dolor moral et pot invalidar tot el que la malaltia no ha aconseguit. Al final del seu testimoni el Sergi ens desitja, de tot cor, que tinguem molta salut. I que si mai la perdem, trobem tota la comprensió i la solidaritat necessàries: Fan tanta falta com les millors medicines, conclou."

Comments

El diari econòmic CINCO DIAS s’ha fet ressò de les serioses limitacions legals que el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha posat a una directiva europea de la que alguns sindicalistes n’estaven força contents. Aquesta directiva diu, en resum, que si una empresa trasllada por motius laborals als seus treballadors a un altre país de la Unió Europea, l’Estat d’acollida els hi ha de garantir les seves mateixes lleis, convenis i salari mínim. Els treballadors no en sortien massa ben parats si el trasllat es feia des de països amb més conquestes sindicals i nivells salarials més elevats cap a altres de menys desenvolupats, però la situació era la inversa si es traslladaven d’un país més endarrerit a un altre amb nivells salarials més alts... fins que el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha parlat.

I el Tribunal ha parlat alt i clar quan l’Estat de la Baixa Saxònia adjudica a l’empresa privada Objekt und Bauregie un contracte públic d’obres per a la construcció d’una presó, amb el compromís escrit de pagar als treballadors el salari de conveni d’Edificis i Obres Públiques de la Baixa Saxònia, i seguint un comportament empresarial tant normalitzat com perillós, Objekt und Bauregie subcontracta una empresa polonesa que paga als seus treballadors el 46% del salari de conveni vigent al territori alemany.

L’Estat de la Baixa Saxònia protesta perquè no es compleixen els requisits de la licitació pública i acudeix als tribunals. El litigi arriba finalment al Tribunal de Justícia de la Unió Europea que ha dictat el següent: “Cap llei estatal pot exigir per escrit la igualtat salarial per adjudicar un concurs públic.” O sia, els estats han de fer ulls clucs i no tenen res a dir a la sobrexplotació privada de les treballadores i els treballadors contractats per iniciatives públiques. En el cas que ens ocupa, si s’ha traslladat treballadors polonesos a Alemanya, aquest han de seguir cobrant els sous baixos de Polònia encara que es trobin a Alemanya, on el nivell de vida –i per tant les necessitats de subsistir dignament—requereixen ingressos més elevats.

Per si no s’ha entès, el Tribunal de Justícia de Luxemburg ha considerat de fet que:

1) La norma suprema al territori de la U.E. és la maximització del benefici (empresarial, naturalment) i l’engany rendible de les empreses privades a l’administració pública.

2) Les subcontractacions són un medi legítim de maximitzar beneficis per part d’una empresa que assumeix la “feinada” d’acudir a la licitació pública, aconseguir la contracta, i trobar a una empresa més “pringada” --en general, estrangera i d’un país menys desenvolupat econòmicament-- que faci la feina a meitat de preu.

3) Els estats de la U.E. no poden interferir en l’apropiació de la plusvàlua, ni malacostumar a les persones immigrades ni a les dels països més pobres –ni que sigui temporalment-- a salaris de països més rics.

4) Per escarment general, es desautoritza fins el ridícul els governs de nivell sub-estatal (com el Lander de la Baixa Saxònia) a fi de que no interfereixin en qüestions serioses com és la recomposició de la taxa de guany de les grans empreses europees... el principi de subsidierietat no por interferir en el compte de resultats!

5) L’origen i acumulació de les riqueses (i naturalment del capital) continua sent –encara que s’hagi canviat el concepte d’imperialisme pel de globalització-- l’explotació dels ésser humans que els clàssics varen explicar com l’apropiació privada de la plusvàlua. En el cas que ens ocupa, la tenim en xifres, amb un valor declarat del 36% del salari que malgrat el que s’establia en la licitació del contracte ha quedat en mans dels empresaris en lloc d’anar als treballadors i treballadores que fan la feina.

Comments

Sembla impossible, però ja en fa 40 anys d’un Maig que va començar el dia 3 a la Sorbona però que no s’esgota ni caduca el dia 30 quan De Gaulle dissolt l’Assemblea nacional sota l’amenaça d’intervenció de l’exercit; segueix el juny amb la vaga general més important de la història de França i unes conquestes obreres vigents fins ara malgrat Sarkozy, i continua amb el renaixement del feminisme dels anys 70. Maig 68 continua perquè, en paraules del filòsof,

« L’important, c’est que l’action ait eu lieu, alors que tout le monde la jugeait impensable. Si elle a eu lieu cette fois-ci, elle peut se reproduire... » (Jean-Paul Sartre, 1968)

Què en vàrem aprendre del Maig del 68? Les dones, molt. Malgrat la contestació, l’atreviment i la rebel•lia dels joves d’aleshores, Maig del 68 va reproduir fil per randa en els seus inicis els rols patriarcals i masclistes de la Revolució de 1789 que va portar llibertat, igualtat i fraternitat fins allà on érem les dones, acabant amb la condemna a mort d’Olympe de Gouges per proclamar els Drets de la Dona i la Ciutadana. 179 anys desprès, quan demanant tant assenyadament l’impossible semblaven desfer-se les diferències entre treball manual i intel•lectual, la diferència més antiga encara entre gèneres seguia inamovible: “Les hommes discourent, les femmes nettoient”' . Els líders d’una revolució intel•lectual i de costums que desbordava el barri llatí per prendre cos d’amenaça a la Renault i en tantes i tantes lluites obreres seguien demanant a les seves companyes les tasques invisibles i cafè fumejant. Però no es va repetir la trista història: les dones varen assumir el desencís i començar tot seguit a trobar la seva veu, les seves reivindicacions, el seu propi Maig.

Així va néixer el Mouvement de libération des femmes que el diari France Soir va donar a conèixer l’agost del 1970 en publicar que unes quantes feministes s’aplegaren per denunciar a l’Arc de Triomf de París que més desconeguda que el soldat desconegut n’era la seva dona. En aquesta primera intervenció divertida i intel•ligent, les dones es feien visibles demostrant una vegada més que el feminisme no pot ser mai una visió estreta de la vida, una qüestió més de “tema únic” ja que es vinculava també a la denúncia les lluites que sacsejaven tot occident: la oposició a les guerres i en concret a la del Vietnam com emblema de lluita anticolonialista en un context d’alliberament d’antigues colònies. Les dones reivindicaven una igualtat de drets real a partir dels seus drets diferents, però que tampoc podien deslligar-se de les lluites contra l’apartheid a l’ Àfrica del Sud i els plens drets de ciutadania per a totes les minories.

Un cartell del 1968 que m’agrada especialment de l’Atelier Popular de Belles Arts deia: “Laissons la peur du rouge aux bêtes à cornes”. I podríem deixar també per a ells la por al violeta, ja que Maig 68 va significar la primera proposta de revolució col•lectiva i personal en la que les dones, en molts pocs mesos, varen guanyar raó i espai propi, sense esperar que s’els atorguessin drets: s’els varen començar a prendre i exercir amb humor, intel•ligència i lucidesa. I malgrat les contradiccions inherents a tots els moviments --feministes i de les esquerres-- malgrat avenços i retrocessos, Maig 68 no sols es pot reproduir –com deia Sastre-- sinó que segueix viu encara.

(Publicat originalment a la revista virtual "Diàleg", a http://www.terricabras-filosofia.cat/.)

Comments

La Comissió Promotora de la ILP per a l’atenció de la fibromiàlgia i la fatiga crònica volem fer constar que va entrar a registre una esmena a la totalitat de la nostra ILP i una proposta de resolució que ens han enviat per saber la nostra opinió i, ens diuen, poder arribar a un consens. La nostra proposta és la següent:

"1.- Unitats Hospitalàries Especialitzades (UHE)
1. El diagnòstic i tractament de la FM i la SFC dins el sistema sanitari públic correspon a les Unitats Hospitalàries Especialitzades (UHE) en FM i SFC.
2. Les UHE en FM i SFC són composades per especialistes en Medicina Interna, Reumatologia, Neurologia, Endocrinologia i Cardiologia, com també per psicòleg, fisioterapeuta i personal d’infermeria. En aquestes unitats també ha d’haver-hi Pediatres per a atendre als infants afectats de FM i de SFC.
3. La creació de les UHE en FM i SFC s’ha de fer per Ordre de la Consellera o el Conseller de Salut, en què s’ha de determinar l’àmbit territorial d’atenció, el personal que les integra i el seu funcionament.

8.- Final:. La Comissió promotora de la ILP serà escoltada quan es tracti d’implementar aspectes concrets contemplats en les seves peticions, a petició pròpia o del Departament de Salut."

Ara, però, després de complir amb tots els requisits legals i assolir el suport de més de cent quaranta mil signatures, ens trobem sota l'amenaça d’una resolució, sense consens, que ja està guanyada de bell antuvi pel govern d’entesa, i considerem que això ens deixa en la indefensió.

DENUNCIEM que el Parlament de Catalunya, i l’aprovació de legislacions que han d’afavorir les persones més febles de la seva ciutadania, com els malalts i malaltes de FM i SFC, es faci supeditar obertament i públicament a la voluntat d’una Conselleria de Salut que ha demostrat, al nostre entendre, la seva insensibilitat davant la nostra realitat i la seva indiferència en relació a que es respecti el nostre dret a una atenció digna i de qualitat per part del Servei Públic de Salut. No només no es respecta la separació formal de poders que caracteritza les democràcies, sinó que s’escarneix en el mateix recinte del Parlament.

DENUNCIEM que davant unes peticions raonades, lògiques i fins i tot tímides com les que es contenen la nostra ILP, se’ns contesti amb arguments fora de to, desproporcionats i retards inexplicables. S’esdevindria lamentable que quedés afectada la credibilitat parlamentària i per tant, de la Institució de la que vostè n’és President.

DENUNCIEM el capteniment amb el que alguns portaveus de grups majoritaris ens tracten; ni en la nostra qualitat de ciutadanes i ciutadans, ni com a persones malaltes que cerquen una solució viable en el marc democràtic de la participació ho mereixem. Les signatures i els suports de qualitat que avalen la ILP que defensem requereixen atenció cortès i diàleg fructífer.

DENUNCIEM que davant les informacions públiques darrerament donades per una ex-diputada, la Dra. Carme Valls, que tenen relació amb la gènesi de les nostres demandes i amb la necessitat de revisar els criteris de diagnòstic i tractament d’aquestes malalties, no reaccioni de manera immediata la Comissió de Salut del Parlament, amb petició de reunir-nos i reveure les raons de la nostra ILP.

Per tots els motius anteriors, i d’altres que demanem exposar-li personalment, considerem que no ens queda altre remei que acudir a vostè i a la demanda d’empara, en la confiança que ens sigui atorgada, tot sol•licitant-li, també, que tuteli les reunions entre la Comissió Promotora de la ILP que hem promogut i els grups parlamentaris. Estem segurs i segures que compartim amb vostè el convenciment que el Parlament de Catalunya ha de ser l’indret on s’assegurin els drets a una millor atenció sanitària i on es poden resoldre per mitjà de la legislació adient les mancances dels serveis públics de salut, en defensa de la raó i de les persones malaltes.

Comments

Pere Casaldàliga

Benvolgut diputat / Benvolguda diputada,

Ahir, dilluns 28 d'abril de 2008, la Comissió Promotora de la ILP "Proposició de Llei per a l'atenció de la fibromiàlgia i la síndrome de fatiga crònica a Catalunya", va entrar al Registre del Parlament de Catalunya una sol·licitud d'empara adreçada al President del Parlament. Aquesta sol·licitud ha estat motivada per les nombroses demandes del col·lectiu d'afectats i afectades de FM i SFC que fa massa temps estant esperant una informació clara sobre l'esdevenidor de la iniciativa legislativa recolzada amb la seva signatura, i a la que han dedicat molt d'esforç, en l'esperança d'una millor assistència sanitària envers aquestes patologies.
L'exposició concreta d'aquestes motivacions s'expressa en el text de la sol·licitud que podeu trobar com annex.

Ara fa més de dos mesos, els representants del govern d'entesa semblaven estar d'acord -i així ho van expressar alguns d'ells per escrit- amb la nostra sol·licitud de que la ILP entrés a l'ordre del dia del Plenàri dels dies 7 i 8 de maig, en la proximitat del Dia Mundial de la FM i la SFC del 12 de maig. En aquest sentit, en la darrera reunió (del 2 d'abril) que vam mantenir amb els representants del govern d'entesa amb els qui hem estat tractant aquest tema des de fa mesos, se'ns va acomiadar amb el compromís de fer-nos saber alguna cosa la setmana posterior, o un parell de setmanes després a molt trigar. Però pràcticament un mes desprès no hem tingut cap notícia; i ara ja veiem que la ILP no podrà ser vista en el Ple proper al Dia Mundial. Una vegada més assumim que no es respectarà la paraula donada, cosa que ens decepciona i lamentem profundament.

La presentació de la ILP, com bé sabeu, respon a la impossibilitat d'arribar a un acord amb el Departament de Salut, el qual no va tenir en compte les nombroses al·legacions que es van presentar a la seva proposta de model assistencial per a la FM i la SFC. I això no obstant, aquesta iniciativa legislativa es va presentar amb la voluntat de generar un debat positiu que arribés a una sol·lució consensuada, i pogués ser aprovada pels 135 diputats i diputades que representeu el conjunt de la ciutadania del nostre país. Els membres d'aquesta Comissió Promotora mantenim la mateixa voluntat, atès que entenem que és el que la ciutadania ha demanat amb el seu contundent suport, mitjançant 140.000 signatures i l'adhesió de nombroses organitzacions i institucions destacades del nostre país, i persones i organitzacions amb diferents sensibilitats, tendències i d'àmbits totalment diversos.

El nostre gest ens sembla la única resposta possible davant el vostre silenci i a la vostra insistència de supeditar la sobirania del Parlament (i, per tant, la del conjunt de la ciutadania) als criteris d'un determinat departament; criteris que, cal recordar-ho, no han estat acceptats per la gran majoria d'aquells i aquelles que han de ser els usuaris finals de la seva gestió. Tot i així, seguim creient que cal reestablir el necessari diàleg que permeti arribar a la millor resolució per fer front a les mancances existents envers l'atenció assistencial i social de la FM i la SFC. Entenem que aquest diàleg s'ha de cenyir als procediments democràtics, i per aquest motiu considerem imprescindible poder comptar amb l'empara i la tutela del President del Parlament de Catalunya.

Rebeu una salutació ben cordial,
COMISSIÓ PROMOTORA DE LA ILP "Proposició de Llei per a l'atenció de la fibromiàlgia i la síndrome de fàtiga crònica a Catalunya"
Sergi Estanyol Duocastella
Àngels Martínez Castells
Cristina Montané Montals
Marta Rosselló Esteban
Clara Valverde Gefaell

PS: Us adjuntem el text de la sol·licitud d'empara i, tot seguit, reproduïm el llistat de les adhesions i suports que ha rebut aquesta ILP. Us demanem que valoreu la gran repercussió i el clam popular que existeix al voltant d'aquesta iniciativa i que feu vostre el que expressen les paraules de Pere Casaldàliga que obren i tanquen aquest escrit. Moltes gràcies.

SIGNANTS (PERSONES EMPADRONADES A CATALUNYA):
140.000 CIUTADANS I CIUTADANES, MITJANÇANT LA SEVA SIGNATURA

LLISTAT D'ASSOCIACIONS REPRESENTANTS DELS MALALTS I MALALTES DE FIBROMIÀLGIA I SÍNDROME DE FATIGA CRÒNICA A CATALUNYA ADHERIDES A LA ILP (REPRESENTANT A MÉS DEL 90% DELS PACIENTS ASSOCIATS EN EL NOSTRE PAÍS)
Liga SFC - Plataforma de Acción
Federació Catalana per a la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica
Associació Catalana d'Afectats de Fibromiàlgia (ACAF)
Associació Catalana d'Afectats de Síndrome de Fatiga Crònica/EM (ACSFCEM)
Associació de Fibromiàlgia i Fatiga Crònica del Berguedà (AFFCB)
Associació de FM i SFC de les Terres de Lleida (Fibrolleida)
Associació de Fibromiàlgia i Fatiga Crònica de Cerdanyola (AFFCC)
Associació de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica del Garraf (AFG)
Associació de Fibromiàlgia de Tordera, el Maresme i la Selva (AFITOMAR)
Associació d'Afectats d'Stress, Ansietat i Fibromiàlgia de Castelldefels (ASAF)
Associació de FM i Malalties Reumàtiques del Masnou (AFIBROMARE)
Associació de FM i SFC d'Argentona i Rodalies (AFAR)
Sant Valentí - Associació de FM i SFC de Martorell (AFFM)
Associació Vallès Amics de la Neurologia (AVAN)
Associació Gironina de Síndrome de Fatiga Crònica (AGSFC)
Asociación de afectados/as de FM y SFC de Santa Perpetua (AFIFAC.SP)

LLISTAT D'ORGANITZACIONS I INSTITUCIONS QUE HAN MANIFESTAT EL SEU SUPORT A LA ILP
Abadia de Montserrat
ACTUAVALLÈS - ACTUEM contra el VIH/SIDA (Sabadell)
Agrupació Artística de Modelistes Aeronavals de Sabadell
Agrupació Escolta Intayllú (Vilassar de Mar)
Ajuntament d'Abrera
Ajuntament d'Alcover
Ajuntament d'Altafulla
Ajuntament d'Argentona
Ajuntament de Barcelona - Comissió d'Acció Social i Ciutadania
Ajuntament de Barcelona - Districte de Les Corts
Ajuntament de Barcelona - Districte de Sants-Montjuïc
Ajuntament de Begur
Ajuntament de Cantallops
Ajuntament de Castellolí
Ajuntament de Cubelles
Ajuntament de Girona
Ajuntament d'Igualada
Ajuntament de L'Albiol
Ajuntament de L'Ampolla
Ajuntament de La Fatarella
Ajuntament de Lloret de Mar
Ajuntament de Manresa
Ajuntament de Montmeló
Ajuntament d'Olesa de Bonesvalls
Ajuntament d'Olvan
Ajuntament d'Organyà
Ajuntament de Reus
Ajuntament de Ripoll
Ajuntament de Ripollet
Ajuntament de Sant Gregori
Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia
Ajuntament de la Selva del Camp
Ajuntament de Solsona
Ajuntament de Torelló
Ajuntament de Tossa de Mar
Ajuntament de Vilablareix
Amics de la Bordeta (Barcelona)
Associació d'Afectats de Còlon Irritable de Catalunya (L'Hospitalet de Ll.)
Associació Alter Orbis (Figueres)
Associació Amics de la Ràdio (Palamós)
Associació Ateneu Obert de la Dona (Banyoles)
Associació AVES - Grups d'Ajuda Mútua (Barcelona)
Associació de Bipolars de Catalunya - ABC - Comarques gironines (Girona)
Associació de Bipolars i Depressius del Vallès (Sabadell)
Associació Catalana de Cecs i Disminuïts Visuals (Barcelona)
Associació Catalana de Choy Li Fut, Tai Chi Chuan i Chi Kung (Barcelona)
Associació Catalana d'Esclerosi Múltiple J.M. Charcot (Barcelona)
Associació Catalana de l'Hemofília (Barcelona)
Associació Catalana de Logoteràpia i Anàlisi Existencial (L'Ametlla del V.)
Associació Catalana de Llevadores (Barcelona)
Associació Catalana pro Persones Sordcegues (Barcelona)
Associació Catalana de la Síndrome X Fràgil (Barcelona)
Associació Catalana de Traumàtics Cranioencefàlics i Danys Cerebrals TRACE (Barcelona)
Associació Ciutadana Anti-Sida de Catalunya (Barcelona)
Associació Concessionaris Mercat Municipal " La Llagosta"
Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia (Barcelona)
Associació CRE-ART-SANTS (Barcelona)
Associació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya (Barcelona)
Associació Cultural de Dones (Reus)
Asssociació Cultural de Dones "Formació Permanent" (L'Espluga de Francolí)
Associació Cultural Monàrquica Gitana de Girona
Associació de Diabètics de Catalunya - Comarques Gironines (Girona)
Associació de Diabètics de Catalunya - Sabadell · Sant Cugat
Associació de Disminuïts Sants-Montjuïc (Barcelona)
Associació Dona Viva (Arenys de Munt)
Associació de Dones de l'Albiol
Associació de Dones del Camí de Valls (Reus)
Associació Dones per Caldes (C. de Malavella)
Associació de Dones Colomines (Sta. Coloma de Queralt)
Associació de Dones Elisenda de Montcada (Barcelona)
Associació Dones d'Igualada
Associació Dones en la Llum - Grup de Catalunya (Premià de Mar)
Associació de Dones "Montserrat Roig" d'Alella
Associació Dones No Estàndards
Associació de Dones Nova Dona (Reus)
Associació Dones i Progrés (Olesa de Montserrat)
Associació de Dones de Sant Sadurní d'Anoia
Associació Dones pels 4 cantons de Sta. Coloma de Cervelló
Associació de Dones del Solsonès (Solsona)
Associació Dones 2000 (Reus)
Associació e-kre@ (Girona)
Associació EntrePobles (Barcelona)
Associació Familiars Demència Senil i Alzheimer - FADESIA (Girona)
Associació de Famílies i Dones del Medi Rural - AFAMMER BARCELONA
Associació per al Foment Empresarial del Comerç i el Turisme de Palamós
Associació d'Implantats Coclears d'Espanya (Barcelona)
Associació de Ioga de Sabadell "TIKUM"
Associació de Jubilats i Pensionistes (La Selva del Camp)
Associació de Malalts del Ronyó - ADER (Barcelona)
Associació Micològica Font i Quer (Barcelona)
Associació de Minusvàlids de Cubelles
Associació pro Minusvàlids de Solsona i Comarca - AMISOL
Associació de Nens amb Càncer - AFANOC (Barcelona)
Associació Noves Amistats (Barcelona)
Associació pro Persones amb Disminució Psíquica de la Conca de Barberà APRODISCA (Montblanc)
Associació de Prejubilats i Jubilats de Telefònica a Catalunya (Barcelona)
Associació Prevenció Malalties del Cor - GICOR (Girona)
Associació per la Promoció Cultural i el Desenvolupament Econòmic i Social REPENSA (Terrassa)
Associació Selvatana Integració Disminuïts Psíquics l'Alzina (La Selva del Camp)
Associació de Sords de Sabadell
Associació Suport a la Dona (Palafrugell)
Associació de Veïns de Ca'n Oriac (Sabadell)
Associació de Veïns de Campoamor (Sabadell)
Associació de Veïns de la Concòrdia - Ca'n Borgunyó (Sabadell)
Associació de Veïns de la Creu Alta (Sabadell)
Associació de Veïns de l'Eixample de Sabadell
Associació de Veïns Fontajau - X. Cugat (Girona)
Associació de Veïns Horts de Simó (Reus)
Associació de Veïns de Palaudalba (Lliçà d'Amunt)
Associació de Veïns i Propietaris de Ca'n Salgot (Lliçà d'Amunt)
Associació de Veïns de Sant Oleguer - Sol i Padrís (Sabadell)
Associació de Veïns de Torre Taialà (Girona)
Associació de Veïns de Vista Alegre - Carme (Girona)
Associació de Voluntaris Bonaterra (Cabrils)
Ateneu Barcelonès
Ateneu Societat Centenària (La Selva del Camp)
Ateneu Vilassanès (Vilassar de Mar)
Aula Oberta a Sants (Barcelona)
Biblioteca Miquel Llongueras (Barcelona)
Biblioteca Vapor Vell (Barcelona)
CCOO - Confederació Sindical de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya
Casa del Mar (Barcelona)
Casal d'Avis Avda. 1 de maig (La Llagosta)
Casal del Jubilat i Pensionista de Campoamor (Sabadell)
Casino d'Argentona
Centre Catòlic de Sants (Barcelona)
Centre d'Estudis i Assessorament en Processos de Pèrdua (Girona)
Club de Jubilats i Pensionistes - Bellesguard (Sabadell)
Col·lectiu de Dones en l'Església (Girona)
Col·lectiu Ronda, SCCL
Col·legi Oficial d'Agents Comercials de Girona
Col·legi Oficial de Diplomats en Treball Social i Assistents Socials de Catalunya - Delegació de Lleida
Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya - Demarcacions de Girona i Lleida
Comunitat dels Caputxins de Sarrià (Barcelona)
Consell Comarcal del Ripollès
Consell General de Cambres de Catalunya
Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (Barcelona)
Consell Sènior de Premià de Mar
Coordinadora d'Usuaris de la Sanitat (Barcelona)
Escolania de Sant Agustí - PUERI Cantores (Sabadell)
Federació d'Associacions de Dones de l'Anoia (Igualada)
Federació d'Associacions de Pares i Mares de Catalunya - FaPaC - Del. Girona
Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona - FAVB
Federació d'Associacions de Veïns de Manresa - FAVM
Federació d'Associacions de Veïns de Sabadell - FAVS
Federació d'Associacions de Veïns de Sant Quirze del Vallès - FAVSQ
Federació Catalana de Drogodependències (Barcelona)
Federació Catalana de Pares de Nens Sords i Sordcecs (Barcelona)
Federació Catalana de Voluntariat Social - FCVS
Federació de Dones per la Igualtat del Baix Llobregat (Viladecans)
Federació Plataforma d'Entitats de Persones amb Discapacitat del Districte de Les Corts (Barcelona)
Firobi (Vilassar de Mar)
Fons de Coneixements i Experiència - CONEX (Barcelona)
Fundació l'Alternativa (Barcelona)
Fundació Banc dels Aliments de Girona
Fundació Campus Arnau d'Escala (Girona)
Fundació Internacional Josep Carreras (Barcelona)
Fundació Internacional Olof Palme (Barcelona)
Fundació Malalts Mentals de Catalunya (Barcelona)
Fundació Oncolliga Girona - Lliga Catalana d'Ajuda al Malalt de Càncer
Fundació Pere Ardiaca (Barcelona)
Fundació Privada Can Ensenya (Barcelona)
Fundació Privada Pare Robert Montserrat (Reus)
Fundació Sid Moskitia (Sabadell)
Fundació Síndrome de Down de Girona i Comarques Astrid-21
"Grup Àgata", Associació Catalana de Dones Afectades de Càncer de Mama (Barcelona)
Grup de Dones del Mas Abelló (Reus)
Grup de Dones de la Selva del Camp
Grup de Joves de Paret-Delgada (La Selva del Camp)
IPT Jeroni de Moragas (Barcelona)
Joventut de la Faràndula (Sabadell)
Llar de Gent Gran de Ca'n Borgunyó-Concòrdia (Sabadell)
Mares pro Alletament Matern de Sabadell - MAMAS
Orfeó de Sants (Barcelona)
Organització Nacional de Cecs (ONCE) a Catalunya
Per l'Altre Cor Cremat de Barcelona - Ajut al Quart Món
Plataforma de Dones de Blanes
Prevenció i Informació Càncer Molins (Molins de Rei)
Psicòlegs Sense Fronteres Catalunya
Ràdio Malgrat (M. de Mar)
Reus Deportiu
Reial Congregació de la Puríssima Sang de N. S. J. de Reus
Reial Congregació de la Puríssima Sang de N. S. J. de la Selva del Camp
Salut Mental Sabadell - Associació de Familiars dels Malalts
Sants 3 Ràdio (Barcelona)
Secció col·legial de Metges Acupuntors del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona
Secció Sindical d'UGT de la Universitat Politècnica de Catalunya
Secretariat d'Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta (Barcelona)
Societat Cooperativa Catalana El Gegant del Pi (Argentona)
Societat Cultural Sant Jaume (Premià de Dalt)
Societat de Sant Vicenç de Paül (Reus)
TDAH Vallès (Sabadell) (Associació d'afectats de transtorn per dèficit d'atenció)
Televisió de Catalunya
Unió Esportiva de Sants (Barcelona)
Universitat de Barcelona
Universitat de Girona
Universitat Politècnica de Catalunya
Universitat Pompeu Fabra
Universitat Ramon Llull
Universitat de Vic
VIH-DA Associació (Badalona)

I TAMBÉ HI HAN MANIFESTAT EL SEU SUPORT
Nuria Amat - Escriptora
Félix de Azúa - Escriptor
Josep Maria Ballarín - Capellà i escriptor
Anna Balletbò - Presidenta de la Fundació Internacional Olof Palme
Lloll Bertran - Actriu
Rosa Bofill - Responsable de la Secretaria de la Dona de CCOO de Catalunya
Oriol Bohigas - Arquitecte i urbanista - President de l'Ateneu Barcelonès
Antoni Bolinches - Psicòleg i escriptor
Xevi Camps - Actor
Pere Casaldàliga - Bisbe Emèrit de São Félix do Araguaia, MT (Brasil)
Neus Català - Presidenta de l'Amical de Ravensbrück - Supervivent dels camps nazis
Sílvia Cóppulo - Periodista
Dyango - Cantant
Fabian Estapé - Economista i escriptor
Núria Feliu - Cantant i actriu
Lluís Llach - Cantautor
Lucrecia - Cantant
Enric Majó - Actor
Laia Marull - Actriu
Roger Mas - Cantautor
Ana María Moix - Escriptora
Moncho - Cantant
Vicky Peña - Actriu
Peret - Cantant
Pep Planas - Actor
Carme Ruscalleda - Restauradora
Raimon - Cantautor
Rosa Regàs - Escriptora
Marina Rossell - Cantant
Pep Sala - Músic i compositor
Carme Sansa - Actriu
Joan Manuel Serrat - Cantautor
Josep M. Soler i Canals - Pare abat de Montserrat
Joan Soler i Amigó - Escriptor, pedagog i historiador
Jaume Traserra i Cunillera - Bisbe de Solsona
Alfonso de Vilallonga - Compositor i cantant

"Dono ple suport a la campanya de la Comissió Promotora de la ILP per a l'Atenció de la FM i la SFC a Catalunya.
Serà un exemple de Catalunya en la solidaritat humana per aquesta nova situació d'una malaltia poc atesa oficialment".

Pere Casaldàliga

Comments

Comments

El 8 de març se celebra el Dia Internacional de les Dones Treballadores. Una data per a reflexionar sobre la situació nacional i mundial de les dones. Una reflexió per l’acció, la proposta i l’organització de les dones.
Un 8 de març per tornar a diu prou a la violència contra les dones.
Ja són 17 les dones mortes enguany per la violència masclista. EUiA està compromesa en una societat més justa en què les dones visquin lliures de qualsevol tipus de violència i en la que homes i dones no pateixin discriminacions.
Un 8 de març per defensar el dret a l’avortament lliure i gratuït i a decidir sobre el nostre propi cos.
Les forces més retrògrades i fonamentalistes, i en especial el Vaticà, han engegat una campanya perquè aquest dret és limiti més i intentar que deixi de fer-se efectiu. Denunciem les agressions que han patit les dones que havien avortat, els centres on ho havien fet i els/les professionals que les havien assistit. Nétes de dones que fa 30 anys van haver de creuar els Pirineus per posar fi a un embaràs no desitjat, ara es troben en la mateixa situació.
No podem permetre que es limiti el dret a decidir sobre el cos a les dones. No necessitem tuteles. La sanitat pública ha de garantir una informació suficient, personalitzada i objectiva sobre el nostre cos, els diferents sistemes anticonceptius,l’accés a ells i el dret a posar fi a l’embaràs no desitjat de manera gratuïta. Cal una llei de terminis per a garantir el dret a l’avortament lliure i gratuït.

Un 8 de març per una majoria d’esquerres:
Estem a portes de les eleccions generals i si el dret a votar el vam haver de conquerir, ara també ens hi juguem molt. Necessitem una majoria d’esquerres que legisli a favor de les dones i amb polítiques públiques que posin en el centre l’atenció els drets de les persones i que no tremoli ni reculi davant els atacs de la dreta. Una majoria d’esquerres per avançar cap a una societat laica on el punt de trobada entre totes les persones sigui el respecte dels drets humans.

ICV-EUiA proposem més diners perquè lleis que han vist la llum en la passada legislatura, es desenvolupin plenament i,en primer lloc, la Llei de violència de gènere, per eradicar aquesta xacra social. I defensem l’avortament lliure i gratuït, en el marc d’una nova Llei de salut sexual i reproductiva.

EUiA us convida a participar en els actes que es celebrin pel 8 de març. El dia 9 de març les dones decidim, les dones hi guanyarem, tota la societat també.

Comments

Mariano Rajoy va començar a dir adéu en l’apartat de les polítiques socials i en el seu reiterat discurs sobre l’espantall de la immigració. Em va recordar el problema que deia tenir l’alcalde de Lepe amb les persones immigrades que treballaven molt i bé als hivernacles, però no eren ben vistes pels veïns en el seu escàs temps de lleure. Alberto Monreal, gens sospitós d’esquerrenisme, li va recordar que no deixar-les sortir dels barracots era una solució que sols havia funcionant abans de la Guerra de Secessió dels Estats Units, i la 13a. Esmena a la Constitució ratificada el 1865.

I així, front a les propostes més o menys realistes de Zapatero en els successius apartats, les respostes de Rajoy eren: “Usted no se entera” “Usted no sabe nada” “Usted no tiene propuestas” “Usted no sabe qué pasa en la realidad” “Usted no tiene credibilidad” “Usted no es solvente” “Usted no tiene una idea clara de nada”. Entre frase i frase encara vàrem poder fer un viatge en el temps de la mà de Rajoy, que justificava la guerra d’Irak i tornava a posar sobre la taula el transvasament de l’Ebre... quin malson! Mariano Rajoy va perdre el debat i, si es confirmen les enquestes, va perdre molt més: tota possibilitat de seguir liderant les posicions de la dreta a partir del 9 de març.

Pel que fa a les propostes socials de Zapatero, podran fer-se realitat si tria bé els seus al.liats: és a dir, si compta amb ICV-EUiA i Izquierda Unida. Si mira en canvi cap a les dretes nacionalistes, veurem què en queda de les 90 propostes, la majoria d’elles de caire social, i altres fàcils de convertir en paper mullat. Senyor Zapatero, no n’hi ha prou en el 2008 a parlar de plena ocupació: cal definir la qualitat, la seguretat i la dignitat d’aquesta ocupació, i això sols es pot fer ben fet amb unes esquerres plurals i fortes!

I potser es preguntaran: va tornar a sortir la nena de Rajoy? Doncs, sí, va sortir al final de tres minuts atropellats de discurs ràpid i poc convincent. Mariano Rajoy era conscient de l’expectativa que havia despertat la seva identitat, i ens va dir per ajudar-nos que la nena vivia en el seu cap i en el seu cor. I una, que és de lletres, va recordar tot seguit la cèlebre frase de Gustave Flaubert que ha donat la volta al món: “Madame Bovary, c’est moi.”

Comments

"Ante el panorama de una campaña electoral con mas espectáculo que ideología y una excesiva demagogia, centrada en "a ver quien da mas", resulta indispensable apoyar a quienes ofrecen una autentica política de izquierdas, acreditada en la anterior legislatura, para construir una sociedad mas igualitaria y mas justa frente a los poderosos. La coalición que encabeza Llamazares ya ha contribuido decisivamente en el proceso de construcción del Estado del Bienestar y, ahora, debe ser apoyada para aumentar el peso de la izquierda en el futuro Gobierno de España. Hay muchas razones para prestarle el apoyo que necesitan, para votarles. Hay muchas razones, entre las que están las siguientes.
1.-Es la única formación política que plantea "una reforma fiscal para mejorar la progresividad y la equidad del sistema fiscal", es decir, un sistema de impuestos capaz de generar mas riqueza para realizar una mas justa redistribución de la misma entre las clases mas desfavorecidas. Es la única propuesta admisible cuando se sabe que el 86% de las grandes fortunas españolas, con un patrimonio superior a las 10 millones de euros, no declara el Impuesto sobre el Patrimonio .O cuando se sabe, lo saben el PP y el PSOE, que en los últimos diez años muchas empresas españolas han deslocalizado capitales hacia paraísos fiscales, europeos y en las Islas Caimán, por mas de 6.000 millones de euros. IU solo plantea que el Gobierno practique la política del Gobierno alemán, que ha decidido "apretar los tornillos" a los paraísos fiscales europeos para contener el fraude de las grandes fortunas de aquel país. Sobre todo, en un país como el nuestro, donde el fraude fiscal representa el 23% del PIB.
2.- El Grupo Parlamentario de IU-ICV ha actuado eficazmente para garantizar la transparencia de los partidos políticos en su sistema de financiación. La Ley de Financiación le debe mucho a esta coalición política. Para suprimir las donaciones anónimas, fuente de sumisión de los partidos a los poderes fácticos. Para aumentar la transparencia en la relación de los partidos con las entidades de crédito. Particularmente, ante operaciones financieras irregulares, como la condonación de intereses -una forma encubierta de donación prohibida-, condonación de la que se han beneficiado indebidamente el PSC-siete millones de euros- y Ezquerra -dos millones setecientos mil- .
3.- Asimismo defendió, contra el criterio del PP y del PSOE, que, como viene exigiendo el Consejo de Europa, las formas mas graves de financiación irregular de los partidos se consideren delictivas como factor de prevención y de represión de la utilización de la política como medio de enriquecimiento personal o de los propios partidos.
4.-En aras de una efectiva ética en la actividad pública, IU ha defendido y exigido, aunque sin éxito por falta de apoyos parlamentarios, que los Altos Cargos de la Administración Central desde que cesen en sus cargos dejen de percibir el 80% de sus anteriores retribuciones, que además son compatibles con las que perciban en cualquier actividad privada o pública posterior. El pago de dichas retribuciones representó al erario público, cuando cesó el Gobierno del PP, un coste de 2.940.341 euros. Una verdadera inmoralidad contra la que levantó la voz Llamazares y su Grupo.
5.- IU es un ejemplo de actividad política entendida como servicio a los intereses generales. Por ello, cuando se descubrió el mayor fraude fiscal de nuestra historia, el atribuido al Banco de Santander por un importe aproximado de 84 millones de euros, ejerció la acción popular y acusó a E. Botín. Solo el concierto de fiscales y tribunales, con una posición tan infundada como improcedente, ha hecho posible lo insólito, que ni siquiera se celebre el juicio contra los acusados que, por tanto, no han quedado exculpados.
6.- Ante la corrupción urbanística, expresada de forma palmaria en el Informe del Parlamento europeo sobre el "enladrillado" del litoral mediterráneo, IU reclamó en el Congreso de Diputados (5-5-2006) reformas legales sobre la planificación urbanística, mayor control ciudadano sobre dicha actividad pública, garantías de sostenibilidad en el desarrollo urbano y respuestas eficaces ante las demandas y necesidades de los ciudadanos. Así consiguió importantes avances en la Ley del Suelo y en actualización y modernización del régimen de incompatibilidades de Alcaldes y Concejales, así como en lo relativo al control sobre sus bienes. Hizo frente de forma abierta y eficaz al "urbanismo basura" para contener y evitar la colusión de concejales e intereses inmobiliarios.
7.-Coherentemente con su firme posición contra la corrupción, ha planteado en el Congreso la aplicación inmediata de la Convención de NNUU contra la corrupción (2003), proponiendo reformas para hacer mas eficaz la lucha contra esa amenaza para la democracia, tanto en la investigación criminal como en la sanción de conductas que ya los Gobiernos anteriores debían haber llevado a cabo, como considerar delictivo el "enriquecimiento ilícito" de los servidores públicos. Además de ampliar los plazos para declarar prescritos esta clase de delitos, los de corrupción y fraude fiscal, para evitar situaciones como la Sentencia del Tribunal Constitucional sobre los "Albertos" dejando sin efecto la condena penal que le había sido impuesta, que solo puede incrementar aún mas la desconfianza respecto de los tribunales y la desmoralización cívica.
8.-Como aplicación de una política fundada la igualdad ante la ley y la no-discriminación, la coalición que representa Llamazares ha procurado constantemente ante el Gobierno, mediante continuas Preguntas e Interpelaciones, garantizar los derechos de los inmigrantes contra cualquier forma de discriminación y de xenofobia, ha exigido políticas presididas por el principio de igualdad de trato, particularmente en las relaciones laborales, ha denunciado las expulsiones en frontera sin ninguna formalidad, ha denunciado las condiciones y la propia existencia de los Centros de Internamientos de Extranjeros y, entre otras muchas iniciativas, ha reclamado el derecho al voto de los mismos, como en otros países europeos. Ha sido un ejemplo de política de respeto y de integración hacia quienes ya representan el 10,3 % de los cotizantes a la Seguridad Social.
9.- IU ha denunciado vigorosamente los Acuerdos con el Vaticano exigiendo que el Gobierno supere sus complacencias con la Jerarquía católica para construir un Estado laico. El Acuerdo vigente, de 1976, afirma que el Estado español reconoce (haciendo referencia a la Ley franquista de libertad religiosa de 1967, derogada en 1980) que "debe haber normas adecuadas al hecho de que la mayoría del pueblo español profesa la religión católica", afirmación radicalmente incompatible con el planteamiento constitucional. Y los Acuerdos de 1979 sobre enseñanza se firmaron cuando la Constitución acababa de entrar en vigor, pero se negociaron bajo la presión de una jerarquía ávida de conservar sus privilegios antes de que aquella fuera aprobada. La Jerarquía está violando sistemáticamente la Ley de libertad religiosa en cuanto presiona y coacciona a colectivos sociales a los que no admite en la plenitud de sus derechos.
10.-Finalmente, hay otra buena razón para votar IU, el papel que ha jugado en la aprobación de la Ley de la Memoria Histórica .Sencillamente, sin IU hoy no habría Ley o sería manifiestamente inaceptable. Gracias a Izquierda Unida, la Ley condena el franquismo, lo declara ilegal e ilegítimo y, por tanto, causante de gravísimas violaciones de los derechos humanos; declara que sus Tribunales, procesos y condenas eran contrarios a los principios de un juicio justo; y así , sucesivamente, hasta constituir la herramienta legal que cierra el proceso de la transición, consuma la ruptura y abre nuevas perspectivas a todos los ciudadanos y organizaciones cívicas para reclamar derechos, acceder a los archivos y, sobre todo, investigar el destino de los represaliados desaparecidos.
Son algunas razones y sólidas para no abstenerse y, sobre todo, para votar a una fuerza de izquierda transformadora y radical, Izquierda Unida."

Comments

En Duran i Lleida és el pare que no dubte en adoptar un to seriós, fins i tot enfadat, quan es toquen interessos molt sentits: --família, escola, religió-- i en nom de la “responsabilitat” malda per explicar que es poden fer tots els papers de l’auca. No va desfer incògnites de futur: ves a saber si perquè es torni a “respectar Catalunya” en versió Convergència i Unió caldrà empassar-se més granotes.

En Joan Ridao, en versió de germà gran, és qui interromp i discuteix més amb el pare, el que amb els amics es vanta d’estimar més que ningú la independència però a taula es fa l’assenyat i parla sobre tot de petites i mitjanes empreses, de rebaixes fiscals, i no pot evitar l’herència de defensar molt més una Catalunya nacional que no de classe.

Carme Chacón ens explicava les meravelles de la seva colla: els seus amics eren de lluny els millors amics de Catalunya, en Zapatero era la garantia d’un futur esplendorós i defugia com podia la realitat que a les dues Espanyes de Machado –i per tant també en la que ens trenca el cor— hi podem trobar tant gavines com roses de disseny.

Joan Herrera era el germà petit, ecologista i audaç, amb més registres i propostes que arriben als joves i les dones, amb alguns conceptes encara poc viscuts, (ai, aquests “costos salarials” que grinyolen al costat dels bons arguments del jove de La Verneda!). La proposta final de vot rebel és el millor antídot al vot en blanc i, com va dir Herrera, "perque hi hagi polítiques d'esquerres cada dia".

Dolors Nadal, dissortadament, no semblava de la família. Era més aviat la senyoreta Rottenmeyer que renya, espanta, exagera i vol fer por... Tanta por que desperta aquell “ja s’ho feran” abstencionista que tant li convé al PP. Sincerament, em costa de creure que ningú trobi cap atractiu en reviure una infància plena de pinotxos i “homes del sac”.

I unes paraules finals per en Josep Cuní: va ser ell en la gèlida temperatura inicial del plató, però menys Cuní que altres vegades. I s’agraeix la flexibilitat que va permetre contraposar idees encara que en mols casos les persones al•ludides (i en especial la Carme Chacón) varen escapolir sistemàticament l’embranzida amb un somriure massa rígid. Varen faltar, però, temes molt concrets, que preocupen, moueu i organitzen a les persones. Per exemple, ja que era debat de política general però en clau catalana, es podia parlat també de qui està o no per la privatització dels sistemes de salut i ensenyament i per l'extensió i igualtat de drets a totes les persones (del dret a l'avortament sols en va parlar Joan Herrera), i per la millor atenció a totes les persones malaltes dins el servei de salut públic, amb atenció especial a les malalties emergents.

Comments

unes quantes reflexions que no dubto en recomanar:
Perquè no hi ha ni empat ni incertesa: el PSOE guanya, com deien ahir els informatius de Telecinco que donaven un 44,2% dels vots a Zapatero i un 38,6% al PP en base a Demométrica, i que representaria entre 148 i 152 escons pels populars i pels socialistes entre 170 i 177, quan per tenir majoria absoluta en calen 176.).
Perquè el vot a ICV-EUiA i a IU es útil per evitar el bipartidisme i les majories absolutes de nefasta memòria, o que el PSOE quedi hipotecat per la dreta, nacionalista o no.
Perquè el vot a ICV-EUiA i IU és decisiu perquè el nou govern del PSOE no miri cap a la dreta i es faci un nou pacte de les esquerres a partir de l’autonomia de cada projecte polític.
Perquè cada vot a ICV-EUiA i a IU es útil i decisiu per aconseguir formar Grup Parlamentari, ja que calen el 5% dels vots.
Més arguments i millors els podreu trobar en l’acte de campanya d’aquest divendres, 29 de febrer:

---------------------------------------------------------

• Míting electoral a l´Hospitalet amb Gaspar Llamazares

Lloc: La Farga (c/ Girona, 10). L´Hospitalet de Llobregat
Hora: 19:00
Presenta: Josefina Gómez
Intervenen: Núria Buenaventura, candidata nº 2 d´ICV-EUiA per Barcelona

Joan Josep Nuet, senador d´EUiA i candidat nº 3 de la coalició

Jordi Guillot, senador i secretari general d´ICV

Jordi Miralles, coordinador general d´EUiA i diputat de la coalició

Gaspar Llamazares, coordinador general d´IU .

--------------------------------------------------------

I finalment, uns deixo amb un joc que es difon per http://www.iloveiu.org/

demanant que allà on hi ha escrit solament IU s'hi vegi també ICV-EUiA.

Comments

Manuel Campo Vidal, un magnífic professional, tampoc va ajudar: va preferir convertir-se en un madelman del cronògraf, inútil àrbitre de cops baixos de Rajoy , mentre les acusacions de mentider –o pitjor-- creuaven la taula sense provocar reaccions aïrades... Sense Izquierda Unida amb proposta pròpia, sense periodistes que posesin de relleu les mancances i contradiccions, va ser un debat sense preguntes perque ni Zapatero ni Rajoy tenien massa ganes de contestar-ne.

Tant sols els 3 darrers minuts varen provocar la diferència. Rajoy els va dedicar a parlar-nos d’una nena amb pare i mare (una pera i una poma) que podria anar de gran pel món perquè sabria idiomes i tindria una professió qualificada. Una nena que potser tampoc sabria el que és el bonobus perquè si la coneixia Rajoy estaria en nivell de renda molt per sobre del 20% de nens i nenes pobres de l’Estat. Zapatero, en els 3 minuts darrers, ens va parlar finalment d’una Espanya plural amb més i millor redistribució de la renda, amb respecte per la cultura, amb foment de la investigació, amb igualtat d’oportunitats. I va acabar amb la complicitat del “buenas noches y buena suerte” que Rajoy, naturalment, tampoc va entendre.

Dues hores de mala propaganda electoral per tres minuts finals de desitjable diferència. I una constatació massa evident: Zapatero necessita comprometre's amb polítiques concretes, necessita una esquerra forta al seu costat, un grup parlamentari potent d’ ICV-EUiA i Izquierda Unida i necessita sobre tot una ciutadania organitzada que participi de forma molt activa en defensa dels interessos dels no poderosos, perquè siguin les polítiques concretes i ajustades a les necessitats de salut i d'ensenyament, les polítiques de la democràcia econòmica i social, les que s’emportin el protagonisme polític i social dels propers 4 anys.

Comments

Doncs bé, en aquesta campanya hi ha una oportunitat per demostrar que s'està a favor de mesures reals i concretes per millorar la qualitat de vida d'un col•lectiu important de persones malaltes: em refereixo a les que pateixen fibromialgia i la síndrome de la fatiga crònica i que tenen serioses limitacions per rebre atenció pública de qualitat, entre molts altres entrebancs que les deixa sense ajuda mèdica efectiva o les converteix --si tenen mitjans-- en consumidores obligades del sector privat de salut.

Proposta: La ILP que va presentar la Comissió Promotora i que va recollir 140.000 signatures de suport ja ha superat tots els tràmits i es veurà en el Parlament en dates molt properes: possiblement entorn a la jornada mundial d'aquestes malalties que es celebra el 12 de maig. Una bona manera de parlar en concret de polítiques de salut per a fer front a les necessitats reals de les persones podria ser que, a l'hora de fer campanya, els dirigents de cada grup polític es comprometessin a donar suport –i a que el seu Grup defensi en el Parlament de Catalunya-- els continguts fonamentals de la Iniciativa Legislativa Popular que podeu trobar, juntament amb documents explicatius i el llistat de suports i adhesions, a http://www.ilp-fm-sfc.info/

No dubteu en recolzar la ILP perquè en depèn una millora important de les condicions de salut i benestar de moltes persones malaltes i les seves famílies, com podeu veure en el video:

L'interès general és també la suma dels interessos de la ciutadania, i en aquest cas, tindria la sensibilitat de recollir les necessitats d'unes persones que s'ho mereixen.

Comments

 

 A què es dediquen els diners d’aquest Impost? 

Per exemple, l’any  2005, les comunitats autònomes varen recaptar 1.442,6 milions d’euros, diners que varen destinar,  de forma prioritària, a millorar el finançament del sistema de salut i d’ensenyament.

Sembla doncs, que legislar en favor de l’interès general consistiria en combatre el frau fiscal i aconseguir que les persones amb patrimoni complissin els seus deures amb la societat en benefici d’una política redistributiva efectiva, i més si es destinen a  reforçar els serveis públics fonamentals i milloren la igualtat d’oportunitats de les persones.

 Eliminar l’Impost sobre el Patrimoni com va començar a dir ja fa mesos que faria Esperanza Aguirre, comtessa de Murillo per matrimoni amb l’aristòcrata terratinent i empresari ramader Fernando Ramírez de Haro i Valdés ,  és tot el contrari de legislar en “interès general”.  És mirar per la família.  Per això costa més d’entendre que el PSOE  proposi  polítiques tant  regressives i es  converteixi de fet  en “valet de chambre” dels poderosos als que s estalvia el mal de cap de defraudar.   I ho dic perquè en el  Programa Electoral del PSOE per al 2008, pàgina 107, es pot llegir: “- En relación con el Impuesto sobre el Patrimonio, creemos también que se ha quedado obsoleto. El Impuesto del Patrimonio se creó en 1977 con carácter extraordinario y, en principio, transitorio, pero ha durado más de 30 años hoy es un impuesto que grava esencialmente el ahorro de las familias de rentas medias. Los tipos que se aplican, que llegan hasta el 2,5% del patrimonio de las personas, son los más altos del mundo, y además el tributo tiene falta de equidad horizontal y vertical. Por ello, los socialistas,

 Eliminaremos el Impuesto sobre el Patrimonio durante la próxima legislatura”.

Deixo els comentaris a les persones interessades que passin pel meu bloc!

Comments

Escriu l'Almudena: 

 "Yo creo, primera persona del presente de indicativo del verbo creer. Yo creo, también del verbo crear. Me levanto todas las mañanas a las siete y media, como los creadores que prefiere Rajoy. No lo hago por gusto, sino por mor de la maternidad, concepto que está muy de moda en este gran mercado persa de ayudas y rebajas donde se celebra la precampaña, y de los horarios de la escuela pública, que ya estaría bien que se pusiera de moda alguna vez. Soy, por tanto, una creadora que cree. En la utilidad de mi voto, por ejemplo. Quizás porque nunca he sido miedosa. Ni en lo que creo del verbo creer, ni en lo que creo del verbo crear.

Ahora que ya está claro que la campaña electoral se va a polarizar en una sola dirección, porque la socialdemocracia se va al centro, el centro a la derecha y la derecha a la extrema derecha, yo creo que alguien tiene que ocupar la izquierda, dejar de hacer regalos con el dinero de todos y dedicarse a defender los espacios públicos, que aseguran el bienestar de los más débiles. Yo creo que nada es más útil. ¿Soy ingenua? No. Sé que mi voto vale la cuarta parte que un voto al PSOE o al PP, pero eso no tiene nada que ver con la ingenuidad. Eso es sólo injusto.

Yo creo, y creo en la utilidad de las causas justas. Por eso no me afecta que muchos creadores a los que admiro, algunos a los que quiero, y hasta un hermano mayor, anden por ahí poniéndose cejas postizas. Lo que sí me hace daño es que, en lugar de pedir el voto a Zapatero y atacar de paso al enemigo, digan que pretenden orientar a los votantes de izquierdas que no saben a quién elegir. O sea, que no miran al PP, sino a IU. Desde que lo leí, me siento como una niña bajita, gordita y con gafas, amenazada en el patio por los grandullones del cole, no sea que se me ocurra crecer medio centímetro o ponerme lentillas. Qué feo. Y qué pena. "

Comments

Per la seva banda Alan Greenspan, ex-director de la Reserva federal americana i que per tant tampoc és d'esquerres, va declarar al Financial Times : « Estic esperant que es normalitzi el repartiment del benefici i dels salaris (…) ja que la part dels salaris en el valor afegit és històricament molt baixa, al contrari de la productivitat que millora constantment. »
Aquesta constatació es pot trobar també en el FMI, on alerten que en els paisos membres del G7, la part dels salaris en el PIB ha disminuit en un 5,8 % entre 1983 i 2006. I segons la Comisió Europea, nomès per Europa la caiguda ha estat del 8,6 %., encara que a França ha representat el 9,3 %. Ruffin considera que el mutisme que envolta aquesta distribució de la renda i la riquesa és de fet una explotació permanent.

Per la seva banda el catedràtic d’economia aplicada de Màlaga Juan Torres, en el seu article ”Con la mano izquierda te doy un poco, con la derecha te quito más” ens parla d’un estudi de la fundació Eurofound de la Unión Europea segons el qual les rendes dels treballadors en tota la zona euro varen augmentar en un 0,8% en 2006, i a Espanya tan sols un 0,5%, una dada més que confirma la pèrdua de poder adquisitiu dels sous i salaris dels darrers anys.

Juan Torres creu que el menor creixement dels sous i salaris a Espanya reflexa el fet de que “el gobierno de Zapatero actúa con una lógica bastante perversa. Con la mano izquierda diseña y ofrece políticas sociales que pretenden ser muy avanzadas y dirigidas a los más desfavorecidas, pero con la mano derecha de la economía favorece un reparto de la renta cada vez más beneficioso para las rentas del capital. El saldo evidente no puede ser más que el incremento de la desigualdad y ésta siempre termina con más malestar social.”

I segueix dient: “Es verdad que esto se produce hoy día como consecuencia de reformas y transformaciones que se dieron años atrás (privatizaciones, reformas laborales y fiscales, políticas desreguladoras, privilegio de la banca, facilidades para la desolocalización...) pero eso no exime de responsabilidad a este gobierno. El de ZP afirma permanentemente que tiene más voluntad de hacer políticas sociales y bienestaristas que el de Aznar, que pretende gobernar a favor de los más desfavorecidos. Y es verdad que eso lo consigue en gran medida, como es fácil comprobar simplemente comparando las leyes de una y otra etapa. Pero el problema de este gobierno es que puede terminar siendo una experiencia frustrada y prácticamente calcada del anterior en materia económica (es decir, de rentas y bienestar en definitiva) porque está casi completamente atado de pies y manos por las políticas neoliberales que aplican sus responsables económicos.

La política fiscal, el empecinamiento en mantener el superávit presupuestario que impide avanzar como sería necesario en educación, en desarrollo tecnológico e innovación, en infraestructuras sociales y en protección social, la falta de intervenciones más decisivas en el mercado de trabajo, la excesiva desregulación de los servicios... todo eso genera precarización y salarios a la baja. Mientras que la mano tendida a las grandes empresas, la incapacidad para hacer que la actividad económica sea menos patologico-dependiente de la construcción o la falta de decisión política frente a los grandes poderes financieros, dan ala a las grandes empresas para imponer condiciones laborales y salariales muy perjudiciales para los trabajadores.

Esta esclavitud es la que deberían tratar de romper los socialistas más consecuentes, los sindicalistas honrados y todos los ciudadanos de izquierdas. Aunque no será fácil porque no se percibe ni que haya voluntad política para ello ni condiciones sociales para lograrlo. El principal escollo radica en una de las más grandes paradojas de nuestra época y que es, a su vez, la principal victoria del neoliberalismo: a medida que las clases trabajadoras pierden renta se hacen más conservadoras e incapaces para enfrentarse al poder establecido que las empobrece.

Como sus vanguardias sindicales y políticas tienden a reproducir ese conservadurismo para poder identificarse con sus bases resulta que las clases trabajadoras pierden poder de influencia y decisión, se fragmentan y desorganizan pasando a ser un magma de individuos aislados en lugar de grupos sociales con intereses expresos y compactos y, a la postre, se callan y tratan solamente de sobrevir cada persona como se pueda. Resignados, los trabajadores terminan por ser los grandes legitimadores de las políticas económicas que los empobrecen.

Por eso decimos que el empobrecimiento no consiste simplemente en tener menos rentas, sino en la pérdida de empoderamiento, de pulsión y rebeldía, en la renuncia a pertenecer al ser social de referencia, e incluso en la confusión que provoca en los individuos a la hora de saber lo que de verdad interesa o conviene a cada uno.

El problema no es que estén bajando los salarios en España sino que eso se produce precisamente porque los trabajadores adniten estar más explotados sin rechistar, porque se han rendido, porque ya les da todo igual. Les hacen juegos de manos delante de sus narices cuando les dicen que están dándole mucho por aquí y les quitan más todavía por allí, pero, ensimismados como están, son incapaces de descubrir el truco.

Y no es que los neoliberales sean unos grandes magos. Es que nos han entontecido.”

Comments

Les enquestes –qui les “cuina”-- juguen amb foc: Intenten aconseguir i enfortir de manera desesperada el bipartidisme al preu d’una abstenció ciutadana que passa molt de jocs malabars a la política perquè la vida quotidiana no està per aquestes frivolitats. I és llàstima, perquè en lloc de la política es fa moneda comú la politiqueria, sense que els sembli massa car el preu a pagar: un empobriment de la qualitat democràtica de la societat, deixar sense representació política a milers de persones que no es senten representades pel bipartidisme estret, amb l’agreujant d’una Llei Electoral que s’hauria d’haver modificat ja fa molts anys.

I més jocs perillosos: Quin dimoni d’estratègia torna a ser aquesta que sembla alimentar ZP de pacte amb CIU i que permet insinuacions de desestabilització del Govern d’Entesa de Catalunya? I més jocs ideològics: Com és que un social demòcrata convençut no prefereix el suport d’ Izquierda Unida i ICV-EUiA, encara que li suposi tensions cap a l’esquerra i dur a terme una política econòmica amb millor repartidament de la renda i la riquesa, que no el dels nacionalismes dretans que de manera inevitable el conduiran cap a l’afavoriment de privilegis dels poderosos, d’una cúria a la que se li ha vist massa el llautó, i unes polítiques socials que massa vegades es pretenen confondre amb l’interès privat...?

Quedi clar que no m’és igual qui governi encara que lamento que l'ampliació de drets cívics del govern socialista no hagi anat acompanyada d'una millora efectiva de les rendes de les persones assalariades. No crec que existeixi cap "classe política" ni que totes les persones que s'hi dediquen siguin iguals (i menys iguals encara les que formaran el grup d’Izquierda Unida.) Llàstima, però, que jugant amb foc amb el bipartidisme costi tant de fer distincions entre els dos "grans".

Comments

En el caso del tratado de Lisboa, un estafador llamado Sarkozy ”vendió” a los electores, durante su campaña electoral, la idea de un “mini-tratado” o “tratado simplificado”, que según él no tiene nada que ver con la “Constitución” rechazada en 2005 y que por lo tanto no necesita de ningún referéndum. Para ver hasta dónde llega realmente la miniaturización y la simplificación: un texto de 287 páginas con 356 modificaciones de los tratados anteriores, completado con un acta final de 36 páginas, 13 protocolos, 65 declaraciones y un anexo, todos con el mismo valor jurídico.
En su operación de escamoteamiento, este charlatán se ha beneficiado y continúa beneficiándose de la connivencia de los grandes medios de comunicación: contra toda evidencia, continúan hablando de “mini-tratado” y de “tratado simplificado” para esconder la fechoría consistente en desautorizar la decisión de todo un pueblo por su representación parlamentaria. Este es el significado del recurso al Congreso en lugar de un referéndum para la revisión constitucional necesaria para la adopción ulterior del propio tratado.
Aún admitiendo que hay engaño respecto a la mercancía, Nicolas Sarkozy había sin embargo anunciado un poco la línea: no habría referéndum. Sobre todo porqué, expresándose en “off” ante los periodistas, no escondía que una consulta popular llevaría nuevamente a la victoria del “no”. El Partido socialista también había anunciado la línea, pero en sentido inverso: tanto en el programa como en las propuestas de la candidata Ségolène Royal, figuraba la exigencia de un referéndum para todo nuevo tratado europeo.
También en esto vemos lo que ha pasado: la dirección del partido no ha sabido resistirse a la tentación de tomarse una feroz venganza respecto al “no” de la mayoría de sus propios electores y de una fracción importante de sus diputados haciéndose cómplice de la negación sarkoziana de la democracia. Además, ha actuado de una forma especialmente hipócrita, arreglándoselas para que el referéndum que pretendidamente reclamaba no tuviera lugar. Mientras que un “no” unánime de la oposición en el Congreso de Versalles podía, con el apoyo de algunos votos de disidentes de la derecha, bloquear la revisión constitucional y obligar al presidente de la República a convocar un referéndum, lo que hizo fue preconizar en primer lugar un boicot y luego la abstención. Dos formas de decir “sí”, ya que solamente se tendrán en cuenta los sufragios emitidos.
Del mismo modo que las subprime han “aplastado” al entero sistema financiero internacional, las palinodias “sarko-socialistas” sobre la ratificación del tratado de Lisboa tendrán efectos devastadores sobre la confianza de los ciudadanos en los procesos democráticos:
mostrando la inanidad de los compromisos electorales del principal partido de la oposición;
imponiendo un tipo de Europa que los pueblos rechazan claramente. Especialmente con un tratado que prohíbe la más mínima limitación a la libre circulación de los capitales y que, por lo tanto, deja en total libertad a la exportación planetaria de los riesgos de los títulos “podridos”.
Teniendo en cuenta todo esto ¿no habrá llegado el momento de interrogarse sobre la naturaleza misma de la Unión Europea, verdadera máquina de liberalizar, y sobre la forma de librarse de su sujeción?"

Bernard Cassen es el director del mensual francés Le Monde diplomatique, y fue de 1998 a 2002 el primer presidente de Attac-Francia. Trabaja como profesor universitario y enseña en el Instituto de Estudios Europeos de la Universidad de París 7. Se reproduce su intervención hablando en nombre de la asociación Memoria de luchas en un simposio co-organizado por la revista Utopie Critique el 2/2/2008.
Traducción de Anna Garriga para http://www.sinpermiso.info

Reproducido de Sinpermiso.

Comments